A l’Esperit Català, una obra ingent de dimensions i de grandesa material i espiritual que es va pintar l’any en què naixíem els del 1973, Tàpies deixa anar tota la seva força i l’explicita amb noms: democràcia, llibertat, espiritualitat. El quadre reposa a Pamplona, en una magnífica sala a un museu curiós a una ciutat fora del circuit artístic marcat, fruit de la voluntat d’una dona col·leccionista als anys 50 i 60 d’art com el de Tàpies. Art, per tant, contestat i poc del règim. La culta i exquisida senyora María Josefa Huarte, en morir, ha deixat el seu llegat a la ciutat navarresa i ha demanat explícitament que allí es quedi. Estic molt a favor d’aquesta gent amb arrelament territorial i emocional, que tenen por que havent crescut tant ells, la seva obra se l’endugui el vent o el dòlar del capitalisme globalitzador.

La Universitat de Navarra ha acollit la donació i s’ha compromès a mantenir-la. Per començar han hagut de construir un edifici enorme. No serà fàcil. El museu podria ser a qualsevol campus nord-americà per la seva magnitud i importància. No només són Tàpies, sinó Pablo Palazuelo, Jorge Oteiza, Pablo Picasso, Mark Rothko, Vasili Kandinsky o Eduardo Chillida. També hi ha una col·lecció permanent de fotografia, llegat de José Ortiz Echagüe. Tàpies hi ocupa un lloc preeminent, la primera sala que es veu, i les seves creus, la pols, el buit, dominen l’escenari. A la seva tesi doctoral, l’Eulàlia Tort va demostrar com Tàpies havia deixat per escrit l’enorme influència espiritual que havia rebut, especialment oriental, però no exclusivament. L’obra de Tàpies, concebuda des d’aquest buit i aquest silenci, a mi no deixa de parlar-me. No és silenci sinó interpel·lació ininterrompuda. Hi veig un compendi de la religió a grans trets: buidor, petitesa, grandesa, austeritat, esperança, creu, dolor, salvació i misteri. Tot amb enorme força i ingent fragilitat, com un duel entre la matèria que s’imposa, la natura que lluita i l’esperit que s’escapa cap on vol. Tàpies és gran i per a alguns repetitiu. La seva no és una obra de minúcies, no és una filigrana medieval sinó el traç violent que vol expressar-se perquè està viu i per això és expansiu i volàtil al mateix temps. Observo aquestes obres al museu de la Universitat de Navarra, on potser pensava que hauria trobat talles romàniques o desclavaments de la creu, que em semblen preciosos, però haurien estat previsibles en una universitat regida per l’Opus Dei. La realitat sempre s’imposa i ens desmunta esquemes.

L’art no sé si necessita sempre mecenes o espais, però els qui l’admirem necessitem gent que hi hagi cregut i el posi a l'abast, així com institucions que s’hi comprometin. Les galeries són un exemple de la vivacitat d’una ciutat. En el fons, si expliquéssim a un petit què fa un galerista, diríem que té cura d’uns quadres que algú comprarà, per regalar, per tenir a casa, per tornar a vendre. L’art no és estàtic i no està només en unes mans. Encara hi ha gent que detesta anar a museus perquè els troba irrellevants, perquè creuen que l’art no els “diu” res. Cal reconèixer que aquí la pedagogia, l’exemple vist a casa o a l’entorn i la pròpia sensibilitat també hi juguen un paper. L’art activa la imaginació d’una manera extraordinària, i el contemporani també. Què hi veus, què hi intueixes, què penses que volia expressar l’autor? Entre l’art presa de pèl, l’art que no diu res o l’art com a meravella i sublimació no hi ha només la intenció de l’autor o la perspicàcia dels galeristes, sinó la sensibilitat del subjecte que es posa davant d’una obra d’art, i queda colpit, o el que respon a seques: “Això ho podria haver fet el meu fill”.