Mohamed El Amrani, periodista i emprenedor català de 25 anys, nascut al Marroc i resident a Roses,  ja té un avió de Vueling que du estampat amb grans lletres el seu nom.  L’emprenedoria no és un do reservat als més bons o privilegiats, sinó una capacitat que suma talent, audàcia, humilitat i sentit de la realitat. Quan l’economista Cantillon va definir per primer cop el terme entrepreneur, hi va afegir com a identificatiu el concepte de risc. Qui emprèn, s’arrisca. I qui no s’arrisca, no pisca.

La gent que emprèn s’equivoca, però també guanya. A l’emprenedor Mohamed el vaig sentit fa pocs dies recordant la necessitat que els joves tinguin referents. Gent —habitualment més gran— que admirin, potser no totalment, però sí en alguna dimensió especial. En el seu cas, un referent és el seu avi. Com a experiment, El Amrani va demanar als seus amics que li deixessin en una nota de veu al telèfon quins són els seus referents. Les respostes són demolidores. Una noia admetia que no té cap més referent que ella mateixa. Un noi parlava de Robert Baden Powell, fundador de l’escoltisme mundial. La majoria feien referència al pare o a la mare, per la tenacitat, l’exemple, la dedicació, la força de voluntat... Algun també evoca aquell mestre o aquella professora que els havia canviat la vida. Mestres. A la novel·la d’Umberto Eco El nom de la rosa, les figures del mestre i el novici són determinants. El mestre com a veu no només de l’experiència evident, sinó de la saviesa. Les tradicions religioses donen molta importància a seguir un superior que orienta i acompanya. I el mestre també aprèn i es forma amb l’espontaneïtat dels novells.

Guillem de Baskerville és el mestre que Umberto Eco tria al seu relat. El seu aprenent és Adso de Melk, que el té molt present i li confia els dubtes, secrets i anhels. El mestre coneix molt bé el novici, i quan li explica alguna cosa, ja la sap. Per a Adso, Guillem és un referent. Aquests dies hem vist testimonis de 109 claretians que van morir perdonant. Morir perdonant. Com el seu mestre, un tal Jesús. Els referents són punts de llum, d’una llum que sol ser més gran de la pròpia. Llum que escalfa i no crema. Un mestre ho és en virtut del saber acumulat, de les actituds vitals, de la coherència amb què encara l’existència. Un mestre és algú que tenim ganes de seguir. Avui en diuen influencers. Un mestre no fa un rentat de cervell: suggereix, indica pautes, però no obliga. No és un amo, ni el seguidor és un esclau. La seva relació s’estableix en un marc de llibertat. La llibertat amarga per al mestre, també, quan veu que el deixeble s’allunya o es desvia. És justament aquesta la força del mestratge, proposar sense imposar, acompanyar i deixar anar.

Els claretians van fer una opció, van seguir un fundador, sant Antoni Maria Claret. I aquesta vida religiosa ha tingut un preu, altíssim.

La desorientació que viu molta gent és preocupant, i sovint és fruit d’una apatia. No hi ha referents perquè no hi ha tampoc permeabilitat, no es dona la possibilitat de deixar-se impressionar per res ni per ningú. El solipsisme de la humanitat postmoderna pot ser letal.

En Mohamed El Amrani veu en el seu avi una persona admirable: pel seu recorregut, per la determinació amb què va emprendre el camí. Aquell altre jove percep en Powell un home innovador, que va saber atorgar importància als joves creant el moviment dels escoltes. Jo veia en aquella professora de llatí, la meravellosa Dolors Condom, una dona culta, respectuosa, sàvia. Els claretians donen la vida per un Déu en qui creuen fermament, que els configura i els fa perdonar els botxins que els afusellen. La manca de referents pot ser una autopista al nihilisme, a la frustració i a la superficialitat. Sense admiració, no hi ha filosofia. Sense contemplació, no hi ha espiritualitat. Sense sentir-se criatura, no hi ha divinitat. Els punts de referència són boies dins l’oceà caòtic on naveguem. Que difícil trobar referents, i que imprescindible es fa, cada cop més.