Miguel de Unamuno era un personatge polièdric i, per tant, interessant i inclassificable. No s’assemblava a molts de vosaltres, que ho teniu tot tan clar, diàfan, inconfusible, i així ho defenseu i empetitiu el món amb els vostres dogmatismes. Ell era categòric, però expansiu. Ni en les seves idees polítiques ni en la seva vivència religiosa el podem fixar mai del tot. És una foto en moviment. Unamuno és l’home de Niebla (1914) i del Del sentimiento trágico de la vida (1912). I quan dues de les teves obres cabals es titulen així, ja estàs fent una declaració de principis. I de finals. El final d’Unamuno no és d’un èxit gloriós, ans al contrari. Controlat i permanentment sota sospita, mor el 1936, any funest, i la seva contradicció i per alguns indefinició política li van passar factura. Era catedràtic de Grec, i va ser rector de la Universitat de Salamanca amb anades i vingudes, destitucions, oposicions i resistències. Un basc d’aquells intensos. Un basc, vaja. La seva brillantor ens remetria a sant Ignasi de Loiola, basc universal i amb herència, amb milers de jesuïtes escampats pel món. Unamuno no va ser estèril, però la seva fecunditat es detecta de manera menys quantitativa, i a nivell religiós, ha deixat més preguntes que receptes. Perquè a nivell polític i lingüístic sí que en va deixar, d’afirmacions. Tot i el gris de les seves obres, quan es posava a dissertar sobre basc, castellà, català... allí el seu pensament es tornava granític. A València ja va advertir a Azaña que Espanya perdria Catalunya perquè “la federació no és més que una fulla de parra”. Unamuno va patir l’ostracisme, va estar desterrat a Fuerteventura, va viure a París i va acabar a Iparralde on va reflexionar sobre la configuració política espanyola sempre des de la seva visió literària i de pensament amb un horitzó religiós, al·lèrgic a les estructures però profundament espiritual. La seva correspondència amb Joan Maragall és digna de relectura i indagar en la seva ànima és un exercici aspre però que reconforta: sota la seva arrogància intel·lectual, s’hi detecta sempre l’inevitable terreny pantanós de la vida, que es mou, s’escola, muta i es desvia.

Unamuno és el paradigma de tants humans contemporanis, en lluita per un futur sempre obert, declinable segons infinites possibilitats, fruit de molts fulls de ruta i imprevisibles, però també de la nostra voluntat

La seva manera de referir-se a les llengües “regionals” com de segona grinyola des d’un cap com el seu, articulat amb l’exquisida gramàtica grega, que per ser universal no havia nascut amb voluntat d’escanyar les altres. Per ell divisió era risc, i tenia una concepció imperialista de la llengua de Cervantes. La seva cosmovisió poua en les intuïcions de Kierkegaard, especialment pels tres estadis estètic, ètic i religiós, que Herder acaba de publicar i que Francesc Torralba ha prologat. L’existència era per a ell aquest fet angoixant perquè és sempre parcial, temporal, contingent. Oriol Alonso Cano ha recordat aquesta setmana a la llibreria No Llegiu que Unamuno és un autor “essencial” per entendre l’existència del subjecte. La raó no ho explica tot, i Unamuno és partidari d’aquesta dualitat entre raó i esperit, en una via en què la ciència es mostra sempre contingent i relativa. L’autor de San Manuel Bueno Mártir és un pensador ferit, turmentat, que no viu instal·lat en la nitidesa cartesiana sinó que lluita i té l’abisme sempre a tocar. Unamuno és partidari de tenir sempre present a la persona humana, de carn i ossos, i no perdre’s en l’asèptic passadís de les idees. Per això segueix Kierkegaard, en els viaranys complexos de la interioritat dels subjectes, contradictòria i paradoxal. La contradicció de la condició humana —limitada però amb ànsies d’immortalitat i perpetuïtat— el du a tenir sempre aquesta idea de futur. No existeix un Unamuno nostàlgic ancorat en aquella infància idealitzada. Unamuno és el paradigma de tants humans contemporanis, en lluita per un futur sempre obert, declinable segons infinites possibilitats, fruit de molts fulls de ruta i imprevisibles, però també de la nostra voluntat. Aquest basc complex va pronunciar frases que no han mort: “Ha brotado la lepra catòlica y anticatólica”, per exemple. No era una metàfora, perquè en l’ambient del 1936 pesava més la prosa que la poesia. Va morir abandonat, ell que havia dit que creia en Déu, perquè creia a Déu. Potser li està parlant en basc, ara. Perquè la llengua de Cervantes és universal, però al cel no tot es deu esgotar en la península Ibèrica.