Efervescència, protesta, estudiants, tarimes fora, obrers, intel·lectuals. "Prohibit prohibir". "Els nostres somnis no caben a les vostres urnes". Són consignes, ideals i conceptes arrapats a la idea o record que tenim del maig del 68. “Una intensificació de l’energia dels protagonistes en la protesta”, en diu Peio Sànchez, expert en cinema: París com a centre neuràlgic, la universitat com a imant de protesta. La filòsofa Anna Pagès cita el lingüista Jean-Claude Milner, que reconeixia que en aquell moment històric “ningú no comprenia què estava passant davant mateix dels seus ulls. Ningú no sabia què hi feia. Ningú no sabia què deia”. Marcuse ho va batejar com el final de la utopia. Ratzinger va afirmar que “l’any 1968 va lligat al sorgiment d’una nova generació que no només va considerar inadequada, plena d’injustícia i egoisme l’obra de reconstrucció després de la Segona Guerra Mundial, sinó que va concebre tota l’evolució de la història, començant per l’època del triomf del cristianisme, com un error i un fracàs”.

El maig del 68 va ser realment una revolució o va fracassar? Què en queda? S’ho han plantejat sense embuts i amb un alt esperit crític al Congrés Internacional sobre el Maig del 1968 a Barcelona experts mundials. S’han reunit a l’Ateneu Universitari Sant Pacià, conegut a la ciutat com l’edifici del Seminari. Les conseqüències d’aquell maig a l’àmbit eclesial van ser més que una sacsejada. No és casual que estiguem parlant dels vivíssims anys del post-Concili Vaticà II, amb una posada al dia de l’Església que encara vivia amb tics trentins. I aquell famós aggiornamento no es va fer sense dolor i l’auge dels capellans que penjaven la sotana es va fer notar a les files d’un catolicisme que potser passava a ser més prim, però més real. Coincideix amb el papa Pau VI, que va promulgar l’encíclica Humanae Vitae el 25 de juliol de 1968, un dels escrits papals recents més polèmics, en què bàsicament es recorda el principi que en la vida matrimonial són inseparables la unió dels esposos i l’obertura a la procreació, tal com ha recordat aquesta setmana el teòleg Saranyana. L’encíclica va rebre crítiques ferotges.

L’autoritat es posava en dubte. Daniel Giralt-Miracle es refereix a les lluites contra els “encotillaments autoritaris i paternalistes” i uns esquemes polítics enquistats, que no van tenir gran incidència en el món laboral (que primer sí que va secundar, per bé que després se’n va desvincular per emprendre la seva pròpia lluita). I subratlla un fet inqüestionable: totes aquelles lluites sí que van incidir, i fortament, en el camp de la cultura i en l’àmbit moral i de les creences, sempre partint d’una filosofia llibertària que obrí les portes a tots els corrents que es produirien després del 68. “Una mirada retrospectiva ens permet veure que els impulsors d’aquella revolta van ser els primers a parlar d’educació permanent, pacifisme, ecologisme, feminisme, alliberament i diversitat sexual, racisme, multilateralisme i, sobretot, de la postmodernitat i el relativisme”, afirma Giralt-Miracle.

Aquella revolució no anava contra els postulats de l’Església, però és evident que si qüestionava l’autoritat, l’Església en va patir les conseqüències. Les consignes llibertàries van deixar la institució tocada i a vegades amb una capacitat molt limitada de reacció. En alguns ambients, aquell maig va ser una alenada d’esperança en l’àmbit comunitari per construir una nova Església, amb resistències. El maig va ser una convulsió que convidava a desinstal·lar-se, i als qui s’havien cregut l’Evangeli això ja els resultava molt natural, perquè, com el cristianisme, no és conservador sinó innovador en la seva intuïció fonamental. Aquell 68 va causar molta urticària en ambients immobilistes i por pels canvis que podria causar en estructures i mentalitats. El 68 va ser un pessic també a les consciències benpensants aburgesades i còmodes en zones de confort, on persistia l’ordre però també l’hipocresia.

Aquest 2018 reviurem dimensions d’aquella primavera en què el món, amb epicentre a París, va obrir els ulls i ho va fer des dels estudiants que reclamaven més llibertat i més drets. És positiu sentir a parlar sense demonitzacions del maig del 68, però també sense falsos angelicismes. Com a tota ruptura, no tot es pot aprofitar. És per això que aplaudim la crítica i el debat auspiciat per entitats, com una facultat de teologia, que propiciïn espais per analitzar d’on venim. Perquè no ens podem explicar a nosaltres mateixos sense l’espurna d’un maig que ho va remoure tot fa mig segle. I que encara és un factor per explicar moltes de les perplexitats amb què ens encarem cada dia.

Míriam Díez
OPINIÓ Lliberada, relíquies i Dickens Míriam Díez