La religió s’associa a temes transcendentals, però sovint és un assumpte ben terrenal. El mateix succeeix amb la cultura. A Euskadi, indret on els agrada menjar, i en saben, han iniciat uns dinars interculturals que es diuen A casa del veí (Bizilagunak). Es reuneixen un dia, enguany el 13 de novembre, i comparteixen menjar persones de diverses cultures i religions. Tu vens a casa i jo preparo un àpat. Un mediador intercultural gestiona la dinàmica, perquè funcioni. Jo ho cuino, tu t’ho menges i amb aquest pretext comencem a conèixer-nos. Els detractors del multiculturalisme troben que això és un xafarranxo inútil, on la gent s’empatxa amb menjar que paga algun ajuntament, i després torna a casa i si hem menjat junts, no et recordo. Els qui creuen en el diàleg consideren que accions petites com aquesta, concretes i locals, són bàsiques per a la convivència. El projecte va començar de manera petita, amb monitors i traductors, i una família es reunia a menjar a casa d’una família veïna, habitualment procedent de fluxos migratoris. La idea va néixer a Polònia i a Euskadi SOS Racisme Gipuzkoa ho ha popularitzat. El 13 de novembre són milers les persones que mengen a casa d'una altra família, a Europa.

Hi ha sempre motius per conèixer altres persones, però també és cert que les administracions i les associacions i comunitats ho han de propiciar. A Catalunya, ahir es va celebrar La Nit de les Religions, una iniciativa que va quallar a Berlín i que consisteix a obrir els centres religiosos a la ciutadania. No és el mateix veure musulmans als diaris que entrar en un oratori al vespre, asseure's, escoltar i menjar unes pastes amb ells. Han estat 33 centres els que a Barcelona han ofert visites nocturnes. La comunitat sikh, per exemple, conscient que el seu cap tapat de colors i l’espasa que duen crida l’atenció, ha organitzat sessions per ensenyar a posar-se el turbant i ha compartit un àpat amb tothom que s’hi acosta. Naturalment, en iniciatives interreligioses com aquesta hi participen persones amb interès o curiositat per l’alteritat. Ara, aquesta curiositat s’ha d’estendre perquè ja no és un toc de color, sinó una peça més de la convivència. La societat és plural i calen vasos comunicants. Per evitar tragèdies? Per intentar-ho. A Barcelona, l’Observatori Blanquerna ha llançat el projecte “Teotapes”, on de manera informal, en un bar i al vespre, un líder religiós pren unes tapes amb estudiants, que li pregunten el que volen saber sense filtres institucionals pel mig. Aquest projecte ha estat seleccionat com a finalista als Innovative Intercultural Awards de les Nacions Unides.

Molt bé, però certament només menjant junts no solucionarem els enormes problemes que tenim pel món, com s’ha dit aquests dies a Madrid a la reunió anual de la Fundació Anna Lindh, un consorci que fomenta el diàleg intercultural especialment a la Mediterrània. Menjant, la gent s’entén. Una acció tan bàsica uneix persones. Les religions tenen aspectes culturals que poden apropar la gent i són elles mateixes les que han de fer l’esforç. També les societats d’acollida han de ser comprensives i no imposar maneres de fer. A una noia musulmana de València que conec, la gent no para d’oferir-li alcohol i embotit. No cal. Ni en vol, ni en necessita. A les facultats s’han incentivat els cursos de gastronomia i interculturalitat. Als restaurants, s’adapten. La gent parla, però sobretot, la gent té necessitats bàsiques. Menjar n’és una i més espais i famílies i grups d’amics haurien d’estar oberts a aquestes iniciatives. I sospito que no estic sola, en la voluntat de comprendre i participar-hi.