Alfonso Comín i Ros (Saragossa, 1933), sociòleg, lluitador antifranquista, director literari de l’Editorial Laia, professor a Esade, autor de España del sur, Qué es el sindicalismo o España, ¿país de misión?, va ser una de les persones que no va veure cap contradicció en posar juntes les paraules “cristians” i “socialistes”. Tinc a casa un llibre seu del 1977, Cristianos en el partido, comunistas en la Iglesia. La dedicatòria ja és un primer poema: “Para Walter, amigo, cuya muerte sin sentido tuvo todo el sentido”. La segona dedicatòria va pels seus amics i camarades, ateus de qui ha après la “grandesa de l’ateisme” i, paradoxalment, un nou sentit d’allò cristià. Es desprèn de la seva lectura que l'ateisme no és el pitjor enemic del cristianisme. "L’ateisme és una força viva que pot erosionar i ferir, però també depurar i qüestionar".

Comín, cofundador a Catalunya de Cristians pel Socialisme el 1973 amb el jesuïta Juan García Nieto, no veia un abisme entre els seus amics ateus i la fe cristiana. De fet, Alfons Comín, dirigent comunista que no renuncia al seu cristianisme, inicia el seu raonament amb el Manifest Comunista del 1848 de Marx i Engels amb la premissa que tota la història de la humanitat ha estat una història de lluita de classes. Comín afirma, a la primera pàgina del seu llibre, que ja 19 segles abans hi va haver-hi un missatge d’alliberament el contingut del qual avui encara és incomprensible per a les masses: l’Evangeli de Crist.

Comín estava convençut que hi havia una aliança entre l’Evangeli i el comunisme: “En la convergència del moviment comunista i del potencial revolucionari de la paraula evangèlica tant de temps segrestada i enterrada històricament se situa avui la cruïlla de l’alliberament”. Es preguntava el nostre sociòleg si estàvem assistint, als anys 70, a un procés d’interpenetració entre un marxisme obert i un cristianisme progressista, una hipòtesi que anava més enllà del diàleg marxisme-cristianisme de després del Concili Vaticà II. Més enllà de la polèmica que encapsula la frase que des del cristianisme s’havia repetit sobre “la propietat privada és de dret natural”, les principals objeccions eclesials davant l’opció comunista són la qüestió de l’ateisme, la lluita de classes i l’odi vers el progrés i la defensa dels drets humans de les anomenades dictadures d’esquerra. 

Ni Balmes és un carrer ni Comín una plaça: hi ha universos per redescobrir carregats de sentit darrere la seva trajectòria

L’ateisme pot dur a la depuració de la fe i donar un impuls creatiu al Credo, creia Comín. L’ateisme, però, és il·lustrat, i no s’ha de confondre amb la vergonyosa situació actual d’ignorància de les premisses religioses. La “via Comín” donava cabuda a ateus, cristians i pensadors al límit. Admirava a filòsofs com Leszek Kołakowsi, amb Jesucristo, profeta y reformador, o Milan Machovec autor de Jesús para ateos, pensadors que es barallaven amb les idees religioses, però certament no les ignoraven, menystenien o negaven.

Comín va portar a Catalunya Cristians pel Socialisme, que ja feia dos anys que existia a Xile perquè creia en la necessitat d’un moviment integrat per cristians que veuen compatible la fe amb la teoria i la praxi marxistes.

Alfons Comín va morir amb només 50 anys. Avui té una plaça a Barcelona i entrades a diverses enciclopèdies sobre el marxisme, una fundació du el seu nom i un prestigiós premi (Premi Internacional Alfons Comín) en guarda la memòria. Les seves reivindicacions, si són descobertes per la gent jove, seran trending topic a les xarxes socials. I a part de la fugacitat que això significa, el seu pòsit és una bona companyia per anar canviant el món. Perquè Comín apostava no pel camí fàcil, sinó per la via estreta, no per la burla, sinó per l’humor, no pel moralisme, sinó per la moral. Comín no buscava la violència, sinó la mansuetud, ni era partidari de la introspecció, sinó de la contemplació. No era un home d’adversatives. Aquest enginyer industrial, també periodista i intel·lectual amant de l’acció, preferia dir no a la mediocritat, i sí a la santedat i no veia raonable triar entre el cos o l’esperit, sinó que optava pel cos i l’esperit. Ni Balmes és un carrer ni Comín una plaça: hi ha universos per redescobrir carregats de sentit darrere la seva trajectòria.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Míriam Díez
Opinió Sense perdó de Déu Míriam Díez
Míriam Díez
Opinió Juliana de Norwich i els gats Míriam Díez