El primer llibre que vaig publicar el vaig dedicar a qui, segurament, ha estat el professor més important de la meva vida com a estudiant. Es diu Enric Vilaplana, i la darrera vegada que el vaig veure va ser fa un mes, en un dinar, gaudit a la casa que tenen ell i la Piti, la seva dona, també professora. Tots dos estan jubilats, però mantenen l’esperit combatiu amb què varen crear l’escola Nabí, liderats per l’Elisa Moragas, a principis dels anys setanta. L’Elisa té a Vallvidrera un carrer dedicat —merescudament— a la seva memòria.

L’Enric va ser el meu professor de 6è d’EGB, i em va ajudar a refer-me després de sortir destrossat psicològicament de l’escola Aula, governada amb mà de jutge inquisidor per Pere Ribera, un històric de la docència barcelonina. Jo no vaig encaixar a Aula, i l’Enric em va ajudar a sortir del forat, amb l’objectiu de tornar a ser un estudiant normal. Dins de l’escola Nabí, l’Enric era considerat pels alumnes un professor exigent, però en aquells temps, l’exigència a l’escola no era jutjada com una raresa, sinó que formava part del sistema. Si estudiaves, aprovaves, i dins dels aprovats, hi havia una escala que anava de l’excel·lència a la suficiència, sense eufemismes. I recordo l’Enric emprenyat per una malifeta, o per la nul·la implicació d’un alumne, i puc assegurar que aquelles emprenyamentes no deixaven ningú indiferent, i que servien —com diríem en un llenguatge col·loquial— perquè l’alumne es posés les piles. Passats els anys, l’única manera com vaig saber mostrar-li el meu agraïment va ser dedicant-li el meu primer llibre.

De professors n’he tingut de tota mena, però de docents que m’hagin deixat empremta n’he tingut comptats. Recordo la Nadala, la meva professora de 2n d’EGB, una deixebla de Rosa Sensat, una mestra de la República, que havia malviscut la docència durant el franquisme al costat del seu marit, també professor d’Aula. Tots dos eren supervivents i republicans, i Aula va ser la darrera parada —aquesta laica— abans de la jubilació. Dit de passada, la Nadala i en Ribera lligaven com l’oli i l’aigua. També recordo en Comelles, el meu professor de filosofia de l’escola Costa i Llobera, i en rememoro nítidament la veu greu, seguint els passos d’Aristòtil. Però, sobretot, enyoro la María Luisa del Álamo, la meva professora de literatura espanyola a l’institut Montserrat, tant brillant i de la broma com exigent. De trenta-cinc alumnes, la Del Álamo n’aprovava cinc. A mi, sempre amb un cinc pelat, perquè deia que no era que jo expliqués gaire més coses que els altres, però li agradava com les explicava. 

Cal tornar a donar al mestre la consideració que li pertoca

Cada alumne viu la connexió amb el mestre d’una manera particular, i no cal dir que ni l’Enric ni la Del Álamo eren del gust de tothom. Però de tots aquests professors que m’han marcat la vida, en recordo la humanitat i l’exigència a parts iguals. Ara, la humanitat —ensucrada— s’ha menjat l’exigència, i no entenc com el rigor ha caigut en el sac buit del bonisme escolar, fruit d’una societat ferida d’estupidesa, en què l’alumne és incapaç d’acceptar el fracàs, al costat d’uns pares que han sobreprotegit els fills fins a aconseguir posar contra les cordes l’autoritat del mestre. Aquesta pèrdua de valors ha fet que l’alumne no respecti un mestre que es veu obligat a acceptar l’inacceptable, subvertint, per exemple, el fracàs amb eufemismes com l’alumne evoluciona favorablement o no ha assolit el nivell necessari. Substituir les avaluacions numèriques per les qualitatives ha estat un error semblant al de confondre autoritat amb autoritarisme.

Va ser treure les càmeres a la rodalia del Saló de l’Ensenyament i entrevistar uns quants alumnes per adonar-me que estic llançant els diners dels meus impostos en escolars destinats a fer involucionar el món. I davant preguntes de l’estil, "Em sabries dir com es diu el president de la Generalitat?", i respostes del caire "Salvador Dalí", jo em pregunto, innocentment, com és possible que aquests alumnes aprovin, curs rere curs, fins a la selectivitat —hasta la victoria siempre no és un eslògan de Bad Bunny—, si no és per una ceguesa voluntària del sistema —professorat inclòs— o per una mediocritat sistèmica —professorat inclòs— o a conseqüència d’aquella gran frase de Sandro Giaccobe, que diu: Scusa tanto se la vita č cosė. Non l’ho inventato io. Els jardins comencen a estar prohibits per la pudor de putrefacció.

En aquest país, dels sindicats se’n pot esperar ben poc —sobretot de CCOO i d’UGT—, acostumats els seus dirigents a caminar fins a les portes giratòries tan bon punt deixen el càrrec. I també se’n pot esperar minsos resultats de sindicats com la CGT o Elite Taxi, acostumats a praxis de dubtosa legitimitat. Sobre la USTEC —el sindicat majoritari de treballadors de l’ensenyament—, crec que fa la feina que ha de fer, però que, quant a resultats docents amb l’alumnat, l’organització sindical ni evoluciona favorablement, ni assoleix el nivell necessari. Si els alumnes, en general, sabessin situar els Pirineus en el mapa, o sabessin —aquesta és una pregunta que val un formatget del Trivial— la data en la qual va començar la Guerra Civil Espanyola, les seves justificades reivindicacions salarials serien, també, compreses i reivindicades per un sector de la societat preocupada per la decadència escolar. El sou és important per estimar la feina, i que els professors estan sobrepassats per una societat en descomposició —sobrada del jo i mancada del nosaltres— és una evidència. S’ha d’incentivar als alumnes a gaudir de ser alumnes perquè vegin el futur amb menys incertesa, i per aconseguir aquesta quimera cal tornar a donar al mestre la consideració que li pertoca. La consideració als mestres que jo vaig convertir en pilars fonamentals de la meva formació com a ciutadà. Mestres, com és el cas de l’Enric, a qui vaig dedicar el meu primer llibre, amb el missatge encobert que, sense ell, allò no hauria estat possible.