Si hagués de comptar les vegades que la unitat d’Espanya ha apuntat cap a una dona que estimava, o cap a un amic, per intentar fer-me passar per l’adreçador em quedaria sense dits. No calia llegir la carta de Pedro Sánchez per descobrir com funciona l’escopeta nacional. Per unes acusacions semblants a les que es fan a la dona del president espanyol, Lluís Prenafeta i Macià Alavedra van acabar exhibits als informatius, mentre s’aguantaven els pantalons sortint d’una comissaria. Però insisteixo que no cal que ningú t’enviï als tribunals; el sistema funciona a tots els nivells i té sicaris a tot arreu, de vegades fins i tot involuntaris. 

La novetat és que Sánchez és el prototip de madrileny sense memòria, enlluernat pels tòpics de la Transició, que encarnava el miracle espanyol. Sánchez havia de servir per europeïtzar Espanya i per acabar dolçament amb el problema català. Sánchez és l’últim polític en actiu de la nova política, el darrer fill legítim que li queda al règim de la Transició. Pablo Iglesias es va immolar, per pura prudència, des de la mateixa vicepresidència del govern, després d’haver descolorit el discurs autodeterminista de Podemos. Andrea Levy ha tret un llibre que explica molt bé, amb les coses que no diu, el preu que la unitat d’Espanya ha fet pagar als polítics educats en democràcia.

Si hi penso, tothom que m’ha ensenyat alguna cosa ha cedit en algun moment als xantatges que Espanya fa a la vida privada dels catalans que intenten treure el cap. Potser d’aquí ve que, a mesura que el procés s’allunya, tanta gent que conec miri de reescriure el seu passat per poder continuar. La carta de Sánchez és com aquelles primàries que va fer el PSOE en l’època del procés. Sánchez sempre sobreviu a base de magnificar les contradiccions que l’existència de Catalunya produeix a la democràcia espanyola. La novetat és que ara li han entrat a casa i ha hagut de dir que el rei va despullat.

Espanya ha trobat el seu Artur Mas, un home ben plantat, que sap idiomes i que està disposat a fer valer la idea que s’havia fet del seu país i del seu partit encara que tot li hagi demostrat que era una idea equivocada

Com que el règim del 78 no ha pogut espanyolitzar els catalans a través d’unes virtuts civils que igualessin Catalunya a la resta de l’Estat, ara intenta mantenir la cohesió a través de les tares. No és res que no ens hagués ensenyat Jordi Pujol, en els temps daurats de l’autonomia, o la CiU de Mas, en temps del procés, o l’ERC de Junqueras durant el 155. Quan el poder és feble es defensa a base d’abaixar el llistó i de degradar el clima polític i social per apujar el preu de tombar-lo. L’èxit de Sílvia Orriols a les enquestes ve de la sensació que dona de ser immune als xantatges i de no tenir por de pagar el preu que calgui per defensar les seves idees. 

Sánchez no va tan lluny, però té una capacitat per aguantar la tensió i per connectar els seus arguments amb les pulsions viscerals dels seus votants que no té cap dels polítics que pretenen donar-li lliçons. Evidentment, el líder del PSOE aprofitarà el pols amb el PP per intentar vendre a Europa que cal liquidar el franquisme de la cúpula judicial, si es vol estabilitzar Espanya. Els socialistes creuen que només és qüestió de temps que Catalunya es fongui com un sucret en el maremàgnum peninsular, mentre que la dreta espanyola necessita mantenir viva la figura de l’enemic interior per poder conservar el monopoli madrileny. 

Espanya ha trobat el seu Artur Mas, un home ben plantat, que sap idiomes i que està disposat a fer valer la idea que s’havia fet del seu país i del seu partit encara que tot li hagi demostrat que era una idea equivocada. A l’oposició hi ha un entramat de poder que no està per històries i que té més experiència que els nois de Ciutadans i Dolça Catalunya. Segurament Sánchez es carregarà el PSOE però radicalitzarà l’esperit progre, igual que Mas es va carregar Convergència, però va radicalitzar el nacionalisme. La qüestió és fins a quin punt els catalans es deixaran arrossegar a una lluita pel poder, cada cop més polaritzada, que deixarà la política espanyola reduïda als límits mentals de Madrid.

De moment, per les crítiques que els partits catalans fan a la jugada mestra de Sánchez, ja veig que la lluita lliure madrilenya servirà per atiar una altra onada de superioritat moral.