Perquè un es pugui aproximar a qualsevol situació conflictiva, entendre-la i trobar una sortida adequada, sempre és bo distanciar-se del problema, mirar-lo globalment i, des d'aquesta perspectiva, veure totes les vies per on pot discórrer el tema. En el cas del denominat Barçagate passa el mateix, encara que tinc la sensació que, fins ara, una anàlisi segmentada de la realitat pot portar a conclusions no ja confuses, sinó fins i tot inoperants o indesitjades.

L'exacerbació del tema per part de determinats mitjans de comunicació impedeix d'apropar-se a la realitat amb un coneixement asèptic dels fets, és a dir, d'allò que realment importa, que permeti tenir una visió clara de la realitat i, sobretot, d'aquella part del problema que pot arribar a tenir conseqüències de debò, o no.

No m'és fàcil saber fins a quin punt estem parlant de presumptes comportaments delictius, bé individuals o fins i tot societaris —a Espanya hi ha la possibilitat d'exigir, des de fa ja molt, la responsabilitat penal de les persones jurídiques.

Dic que no és senzill saber la gravetat del tema, perquè la pluja mediàtica i l'assenyalament, aquest que tan present ha estat en la criminalització de l'independentisme i que hem vist en anteriors ocasions, per exemple, amb el cas de Sandro Rosell, fan inviable una anàlisi, a priori, de quins poden o no ser les bases fàctiques sobre les quals s'estaria construint el ja denominat cas Barçagate, que ja ha judicialitzat la Fiscalia.

Si hi ha elements de caràcter juridicopenal és una cosa que es veurà en el futur, perquè és evident que moltes de les causes que s'obren en contra d'allò o aquells que, per diverses i poc confessables raons, es pretén criminalitzar, acaben sent més útils per a la pena de banc dels acusats, del judici de telenotícies i de l'escarni públic que per sostenir un procés penal que acabi en sentència condemnatòria. Exemples d'aquest tipus de dinàmiques n'hi ha molts.

El que sí que tinc clar és que aquest vessant del cas no és el més gran dels problemes als quals s'enfronta el Barça, i això és així perquè, com bé apunten alguns, es voldria utilitzar el club per continuar destruint tot allò que pugui fer pudor, mínimament, a proper a l'independentisme o perquè el Barça és més que un club.

El context, com passa en tota mena de situacions, no és un element insignificant i s'ha de tenir molt en compte a l'hora de buscar una solució que impedeixi la destrucció del Club, que, en realitat, sembla que és l'objectiu final d'una campanya que, amb aquelles notes que pugui o no tenir de veracitat, sens dubte que no seria únic, pel que es pot entreveure llegint entre línies una sèrie d'informacions més o menys documentades.

Aquí hi ha dos grans elements de context a tenir en compte, el primer i molt important és el de la repressió a l'independentisme, sobre el qual no és necessari fer una gran exposició perquè tots el coneixem, i el segon, l'oberta disputa pel poder en el futbol europeu i mundial. Em centraré en el segon.

Superlliga no és un element insignificant a considerar quan s'analitza l'actual i futura situació del Barça i això és així perquè ha estat i és el màxim desafiament a què s'enfronta la UEFA de cara al control hegemònic sobre el poder que dona el negoci del futbol europeu

La situació que afecta el club es pot esdevenir en el marc d'una tempesta perfecta en la qual una sèrie d'interessos —cap dels quals gaire clar ni confessable— conflueixin per, a costa del Barça, resoldre una sèrie de disputes o, si no es poden resoldre, almenys passar les corresponents factures i, així, intentar que les coses canviïn tan poc com sigui possible perquè el negoci no es vegi irremeiablement afectat.

Entendre de futbol és una cosa que mai no ha estat gaire el meu fort, però saber com funciona el món del negoci del futbol és una cosa que, per raons professionals, m'ha tocat veure de molt prop, i si hi ha una cosa que tinc molt present sempre és que res no acaba sent com sembla i que hi ha interessos en joc que disten molt d'assemblar-se als estrictament esportius.

La FIFA i la UEFA, que són simplement unes associacions, controlen tot el poder que genera el negoci del futbol i els qui creuen que només es dediquen a organitzar competicions esportives, realment, no entenen de què va la cosa, perquè ambdues associacions, en realitat, es dediquen a gestionar el poder que han acumulat i les rendes que els genera. Això no es pot perdre de vista.

La creació, o ara per ara l'intent de creació, de la denominada Superlliga no és un element insignificant a considerar quan s'analitza l'actual i futura situació del Barça i això és així perquè ha estat i és el màxim desafiament a què s'enfronta la UEFA de cara al control hegemònic sobre el poder que dona el negoci del futbol europeu. Això també és extensible a la FIFA.

Si algú pensa que Aleksander Čeferin, el president de la UEFA, està disposat a compartir el poder i el negoci que tenen muntat des de Nyon, és que no saben de futbol ni coneixen Čeferin, molt menys a Infantino, que, des de Zuric, dirigeix el negoci del futbol mundial.

Estic convençut que l'un i l'altre lluitaran fins al final, malgrat els durs revessos que han representat per a ells les dues recents conclusions dels advocats generals del TJUE Rantos i Szpunar presentades en els Assumptes C-333/21 i C-680/21, respectivament, per mantenir el control d'aquest lucratiu negoci i això amb independència de què acaben dient les corresponents sentències, que no tardaran gaire a sortir.

Es tracta, en qualsevol cas, de pronunciaments no vinculants —tal com es va demostrar en les denominades "prejudicials de Llarena"—, però que, si s'analitzen amb deteniment, demostren que tant la UEFA com la FIFA estan enfrontant un problema d'una dimensió com no s'havia vist mai.

Ja no és una reclamació d'un determinat futbolista sobre aspectes contractuals i de mobilitat professional, sinó un desafiament en tota regla per part d'una empresa —l'European Superleague Company, S. L.— que pretén disputar a la UEFA i també a la FIFA el negoci del qual tants i tants beneficis obtenen cada any, negoci que, a més, comporta una acumulació de poder poc d'acord amb els objectius esportius declarats per ambdues associacions.

Un escenari així de complex només pot servir per empènyer la UEFA i la FIFA a una dinàmica en la qual treure's als seus competidors de sobre acabi sent la solució menys costosa.

Dit més clarament: si no pots fermar-los al teu negoci i evitar que es transformin en competència directa, llavors potser és millor acabar apartant-los i què millor que fer-ho per la via de la criminalització de la seva activitat. Em puc equivocar, però ho dubto en aquest cas, i que aquesta acabarà sent la fórmula que facin servir per passar al Barça la factura de la Superlliga i, de passada, a la resta dels seus socis aquest projecte.

En resum, al Barça sembla que se li acumulen els problemes, uns de condició política —que es transformen en una desmesurada obsessió repressiva en contra de diversos dirigents i, a més, ara també en contra de la institució— i, de l'altra, els de caràcter mercantil, que els seus futurs i potencials competidors (UEFA i FIFA) tenen encara un control efectiu d'aquells mecanismes que permeten sancionar-lo i deixar-lo fora de qualsevol tipus de competició, lligant-los de peus i mans, amb les conseqüències que això tindria de present i futur tant en el terreny esportiu com en l'econòmic.

La visió de la globalitat del problema és també el que permet entendre on és la solució i com s'ha d'abordar; les altres coses són draps calents, perquè el futur del Barça, que és més que un club, està en mans dels seus adversaris i, si no s'analitza la situació des d'una perspectiva àmplia i es fan els moviments adequats, el resultat acabarà sent desastrós no només per al Club, sinó per a tot allò i aquells als quals representa, perquè, ara, més que un club, sembla un objectiu.