La mentida està definida per la Reial Acadèmia Espanyola com l'"expressió o manifestació contrària al que se sap, es pensa o se sent". Assenyala el diccionari que existeix la mentida que es diu per obtenir un profit o avantatge sense fer mal a un altre; o la mentida pietosa, que és la que es diu per evitar a un altre un disgust o una pena. Hi ha petites mentides i hi ha autèntiques boles. Existeixen, doncs, diferents graus segons la magnitud, l'elaboració i les conseqüències de les mentides. I davant el catàleg de la mentida, hi ha el de la veritat: veritats a mitges, grans veritats i parts d'una veritat per descobrir.
Segons un estudi de Robert Feldman, les persones menteixen de mitjana unes dues o tres vegades cada deu minuts quan parlen. Una afirmació que xocaria, segons la meva opinió, amb la definició que ens dona la RAE, perquè que la mentida ha de ser un acte deliberat, és a dir, fet a propòsit, sabent que estàs dient una cosa que saps que no és certa. Per això em sembla molt desorbitada la conclusió de l'estudi de Feldman, encara que ens serveix per ser conscients que nedem en un mar d'enganys, segons sembla.
Es menteix, segons els que han estudiat el tema, per problemes d'autoestima, per intentar explicar les coses de tal manera que ens faci semblar davant dels altres millors del que creiem que som. Es menteix per evitar conflictes. Es menteix per voler-se sortir amb la seva i tenir raó, encara que sigui només en aparença. O es menteix per obtenir algun tipus de benefici, que, en cas de saber-se la veritat, no tindríem. La mentida, per les religions, és considerada una cosa negativa, una cosa que embruta l'ànima de qui la fa servir. Un element de discòrdia que enverina les relacions i que, la majoria de les vegades, és contrària a l'amor (tret de la mentida pietosa, se suposa, que tindria menys penalització ja que s'entén que és per evitar un mal i que no suposaria maldat en si mateixa).
Tots ens hem preguntat en algun moment si el fet de no dir la veritat significa, automàticament, estar mentint. O si una mitja veritat és el mateix que una mitja mentida. Més enllà dels casos en què la versió donada és absolutament falsa, normalment, la mentida del dia a dia és esmunyedissa, perquè s'escampa pels vèrtexs dels matisos i les interpretacions de cadascú. I allà és on venen els conflictes: en considerar el que és cert i el que és ornament, ocultació, falta deliberada d'informació.
En els meus temps universitaris vaig elaborar un treball d'investigació sobre l'ocultació d'informació rellevant en els delictes publicitaris. No dir una cosa, de manera deliberada, sobre les propietats d'un producte o servei, amb la intenció que així sigui més atractiu, pot considerar-se delicte publicitari? Hi ha dol d'engany en l'omissió deliberada sense que s'arribi a mentir de manera activa? Com es veu, el tema dona per pensar i preguntar-se fins a quin punt les mentides ho desenfoquen tot. En l'àmbit filosòfic, també s'ha abordat la qüestió des de perspectives molt diferents. Plató, per exemple, entenia que si s'ocultava una veritat per a benefici públic, quedava justificada. Una cosa que recuperaria després Stuart Mill amb el seu plantejament utilitarista.
Tothom té una veritat, que dependrà de la seva percepció, del seu context, dels seus valors i principis, i en definitiva, dels filtres propis o circumstancials que influeixen en la manera d'interpretar un fet
Personalment, sempre m'he identificat amb la metafísica dels costums de Kant, amb la seva percepció de l'ètica i la moral, i com ell, considero que dir la veritat és un imperatiu moral. Ara bé, lògicament, si arribem a un extrem en el qual dir una bola pot salvar vides, la cosa canvia. Pensem per exemple en temps de conflicte, de persecució d'altres. Pensem en les mentides utilitzades per salvar els amagats en refugis que eren buscats pels nazis, per exemple. Entendríem ràpid que ocultar la veritat, fins i tot mentir, en aquest cas no només estaria justificat, sinó que seria el més humà, veritat?
Entraríem llavors en el debat sobre si existeix el dret a saber la veritat, i per tant, si estaríem emparats a l'hora d'exigir que no ens diguin mentides. I quines situacions i contextos justificarien les accions en cada cas. Estem parlant de la mentida en diferents àmbits: des del sentit cultural, social, religiós, filosoficoètic i moral, i també des de la perspectiva jurídica.
En l'àmbit del dret, el dret a la veritat es plasma com a concepte jurídic nacional i internacional. I en aquest sentit, els estats tenen l'obligació de proporcionar a les víctimes d'un fet, així com a la societat en el seu conjunt, els elements que serveixin com a factors determinants a l'hora de fer-se un judici respecte a un atemptat contra els drets humans. És a dir, que tenim, com a ciutadans, el dret a saber la veritat sobre aquells esdeveniments que hagin implicat un dany o vulneració dels nostres drets més fonamentals. La veritat jurídica té una enorme rellevància i, sens dubte, tots els que seguim amb màxim interès els assumptes de la geopolítica, sabem que és la mentida una de les eines principals que es fan servir en els conflictes internacionals. Es considera per no pocs autors que el dret a saber la veritat és la pedra angular i la base fonamental per restablir i mantenir la pau en una societat, un element clau per a la reconciliació després d'un conflicte; un punt de partida essencial per poder erradicar la impunitat i perquè la història quedi escrita d'una manera justa.
El cert és que la veritat, com tal, és un objectiu al qual ens apropem més o menys en la mesura que puguem aportar la quantitat més gran possible d'elements que configurin la imatge de la realitat. Tothom té una veritat, que dependrà de la seva percepció, del seu context, dels seus valors i principis, i en definitiva, dels filtres propis o circumstancials que influeixen en la manera d'interpretar un fet. Partim, recordo, de la base que la mentida ha de ser deliberada, per la qual cosa hi ha una intencionalitat en qui la fa servir, que la veritat no es conegui. Tanmateix, els qui anhelen conèixer la veritat, han d'entendre que no sempre s'assolirà de manera absoluta el resultat, ja que per recompondre-la, necessitem massa trossets inqüestionables que ens serveixin per recompondre un trencaclosques que sol tenir peces gairebé infinites.
Per conèixer la veritat, per tant, és imprescindible partir de la base que aproximar-s'hi és un exercici que hem de fer intentant eliminar tot allò que pugui suposar una distorsió per la nostra part. I això no és senzill, ja que en el nostre enteniment som ostatges d'elements conscients i inconscients que ens fan percebre els fets de maneres molt dispars. Però també és cert que, encara que el que pugui ser cert per a mi no necessàriament ho ha de ser de la mateixa manera o contundència per a vostè, hi haurà qüestions de facto en les quals haurem d'estar d'acord. I així, amb una aposta per un acord de mínims, és com podrem anar entenent-nos i avançant. Òbviament, sigui dit que la intenció de les dues parts ha de ser la mateixa, independentment del resultat de la investigació. Altrament, quan algú s'aproxima a trobar la veritat, però té un interès prefixat que sigui d'una manera determinada o d'una altra, ja estarem pervertint-la, fins i tot sense saber-ho.
On queda la seguretat jurídica si qui ha de ser imparcial i apostar per la recerca i prova de la veritat és el primer a reconèixer que menteix perquè el seu criteri és el que impera?
Faig aquesta reflexió, que podria perfectament ser plasmada qualsevol diumenge de qualsevol mes de qualsevol any en aquest paper, moguda per les declaracions que el jutge García-Castellón feia en un fòrum fa pocs mesos, l'octubre del 23, quan reconeixia obertament haver mentit als seus col·legues francesos en el context de les negociacions d'intercanvi entre els governs d'informació delicada per a la lluita contra el terrorisme d'ETA. Explicava el jutge, obertament i sense complexos, que enmig de les negociacions dels jutges,la postura de França era tancada, i es negava a facilitar informació delicada sota la capa de la investigació judicial. Una postura difícil de digerir per a Espanya, que necessitava la cooperació francesa per poder tallar les operacions de la banda terrorista que, precisament, es valia i servia de la proximitat al país veí per protegir-se. Entrem, en aquest punt, en la col·lisió del dret a tenir accés a una informació, de la línia ètica i moral, i dels procediments rogatoris i els límits legals.
En un punt de la reunió entre els jutges, recorda García-Castellón, es van veure bloquejats i esgotats després de vuit hores d'infructuoses negociacions. Els francesos no estaven disposats a dir res, i els espanyols semblaven bastant desesperats davant del bloqueig. I va ser llavors quan el jutge d'instrucció de l'Audiència Nacional en aquest moment va decidir deixar anar una bola. Dir als francesos que a Espanya se sabia on era un criminal francès, un dels més buscats, que feia quatre anys que el buscaven després d'haver comès un brutal assassinat.
Diu el jutge que la seva afirmació era mentida. Però que li va servir, segons ell, per afluixar la voluntat dels jutges francesos i de les autoritats, per empènyer la firma d'un acord entre els països tendent a compartir informació delicada en la lluita contra els criminals més perillosos. Reconeix obertament haver mentit en un tema tan sensible com la peça clau per a la resolució d'una causa judicial, és a dir, saber on era un assassí, i facilitar així el seu lliurament. Un assumpte tan delicat com atroç, ja que hi ha graus en les mentides i en aquest, per molt que es vulgui pensar que servia per a alguna cosa, com el mateix jutge reconeix, no va servir per a res. Malgrat haver firmat aquest acord de cooperació, França gairebé mai no el va posar en marxa, i pel que sembla, Espanya tampoc.
Sense entrar en detall en l'assumpte que assenyala el jutge en la seva anècdota (el cas concret de l'assassí escapat), el que m'ha sorprès ha estat la seva facilitat per reconèixer obertament que, sent qui és, pugui fer servir la mentida de manera tan brutal i davant d'altres jutges en un assumpte com aquest. Quan vaig tenir coneixement de la intervenció, la vaig compartir i vaig citar el ministre Bolaños, responsable de la cartera de Justícia, esperant una decisió institucional sobre això. Em vaig encarregar personalment també de fer-l'hi arribar de manera directa. Òbviament, no he obtingut resposta, encara que em consta que ha vist la meva petició.
És permissible que sapiguem que un jutge, que actualment està instruint una causa d'una manera més que qüestionable, té la gosadia de mentir obertament i sense despentinar-se ho reconegui d'aquesta manera? És possible que això se sàpiga i ningú no prengui mesures, ni hi hagi conseqüències?
Aquest senyor està obstinat a voler imputar uns fets molt greus a persones concretes sense tenir ni una sola prova. Li ho estan dient des de diferents organismes, fins i tot des de Suïssa. Li ho està dient el govern espanyol, la Fiscalia General. Li ho estan dient jutges i magistrats. Que no es pot construir una causa judicial en mentides. I pel que sembla, es veu que és una eina que es fa servir sense miraments.
On queda, llavors, la seguretat jurídica si qui ha de ser imparcial i apostar per la recerca i prova de la veritat és el primer a reconèixer que menteix perquè el seu criteri és el que impera? No es tracta ja d'imperatius morals, com voldria el meu admirat Kant. Es tracta de codis, de lleis, de normes i d'ordenament jurídic que ha quedat tacat per les seves declaracions. I el que és pitjor, quan un sap que un altre menteix, si no fa res, es converteix en còmplice de la mentida?