El relat de la Transició i el règim que n’emana avancen en el temps sostinguts per dues columnes fundacionals: el xantatge del franquisme i la promesa d’Europa. El xantatge del franquisme representa l’abans i estableix allò al que no s’ha de tornar. La promesa d’Europa simbolitza el futur i marca cap a on s’ha d’anar.

El mite de la Transició, com he escrit altres vegades, no només va servir per mantenir vives algunes estructures econòmiques i polítiques franquistes. Va ser la solució que l’espanyolisme va trobar més adient per mantenir Catalunya i la resta de nacions rebels dominades. La promesa d’Europa satisfeia les ànsies de poder burgès de les elits catalanes, amb títols honorífics que els garantien la satisfacció moral de ser més civilitzats, com la idea que Catalunya era un dels quatre motors d’Europa. Del dolor del franquisme no cal parlar-ne: que l’independentisme sigui un moviment de pau per por a un conflicte bèl·lic més que no pas per convicció ja ho diu tot. No és d’estranyar, doncs, que l’independentisme català agafés força arran de la crisi econòmica europea i el fracàs de l’Estatut, a cavall de generacions nascudes en democràcia que ja no tenen l’obligació d’avenir-se amb els veïns sota l’amenaça que, si no ho fan, vindrà un dictador molt dolent que ens passarà a totes per l’adreçador.

El dolor generat pel franquisme ha actuat com una guillotina que ha separat la història catalana del que ha passat de la Transició fins avui. Tal com escrivia Aleix Sarri a Nació Digital, la relació centenària entre el Regne i el Principat ha estat una concatenació de presos polítics, exiliats i revoltes contra el poder central. Entenent la història catalana com la d’una nació sotmesa a un imperi, és més fàcil estirar del fil que connecta les dues plaques que hi ha a Mauthausen per recordar els caiguts espanyols ―en contraposició a una de catalana que recorda totes les víctimes― amb el franquisme, la dictadura de Primo de Rivera, els fracassos de republicanització de l’Estat i el projecte colonial espanyol, tan extern com intern. El relat de la Transició s’aprofita ―i ha fomentat― aquest escapçament, per esborrar de l’actual mapa polític la dominació imperial que Castella ha exercit sobre Catalunya. Al seu lloc, ha presentat la imatge fictícia, sostinguda en l’èter, d’un tauler de joc regit per dinàmiques on tots els contendents tenen més o menys possibilitats de tenir un paper decisiu.

Sota el filtre de la Transició és més fàcil seguir creient que per alliberar Catalunya cal canviar Espanya

Quan situes l’imperialisme i la dominació sobre la taula, el conflicte actual esdevé una qüestió més nítida i es re-connecta amb el passat. El moll de l’os queda a la vista: el que veritablement hi ha sobre la taula, el Joc de Trons perpetu, són els drets d’un poble sotmès. Un dret es té o no es té, no hi ha terme mitjà. La idea, doncs, que totes les parts hauran de cedir per arribar a un acord queda exposada com la defensa de la jerarquia actual. Els contendents acaben dividits entre els partidaris d’exercir un dret i els partidaris d’impedir-lo.

Emprant el filtre de la llibertat per corregir la visió miop de la realitat que produeix el relat de la Transició, és més fàcil veure que l’etapa que es presenta com de diàleg i distensió entre Barcelona i Madrid és una fase de repressió suavitzada perquè les vel·leïtats emancipadores de la colònia han estat momentàniament aturades. La llibertat és el que fa veure que el judici als presos polítics contribueix a mantenir la Catalunya independentista a casa, davant del televisor, seguint el judici sota la fantasia que la seva finalitat és jutjar els presos.

Per contra, sota el filtre de la Transició és més fàcil seguir creient que per alliberar Catalunya cal canviar Espanya. Una faula que, a causa de la desconnexió entre la història i la contemporaneïtat, ha esdevingut la pedra de Sísif del catalanisme. Això permet transmetre la idea màgica que l’independentisme assolirà el referèndum o la independència gràcies a comissions bilaterals o (no) aprovacions de pressupostos.

Arran d’això, el relat de la Transició propicia parlar d’hiperventilats a banda i banda del conflicte, situant el president Puigdemont, la CUP, l’ANC o l’espai primàries en una i el trifatxet en l’altra. Tot creant, de pas, jerarquies entre independentistes, àvidament explotades tant pel poder central com per la mentalitat arreplega-quartos dels apparàtxiks convergents i erquis. Com feia Petyr Baelish amb les dones a Joc de trons, el poder central viu de fomentar que els iguals s’abraonin entre ells. Independentista contra independentista.

Tal com demostren les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona, l’independentisme va ocupant, a poc a poc, espais de poder que fins ara semblaven inabastables. Tanmateix, si alguna cosa ha demostrat el relat, el sentimentalisme i la moral del procés és que el poder polític pot mantenir-ho tot més o menys com sempre amb una nova remesa de paraules que descriguin de forma diferent el que es manté inalterable. Tenir una majoria independentista no serveix de res si no s’està disposat a exercir-la per debilitar el poder central i construir un projecte propi. Alliberar-se de la cotilla de la Transició i començar a pensar-se de la llibertat estant és un pas per aconseguir-ho.