Cada cop que algú diu que els catalans som gent de pau, mor un almogàver reencarnat en un gatet. Els catalans tenim un himne amb una estrofa que diu “quan convé seguem cadenes” i avantpassats que es van deixar la pell a la batalla de l’Ebre o a França lluitant contra els nazis. També en tenim que van anar a Cuba a fer calerons amb el tràfic d’esclaus i l’espoli de les colònies. Els catalans, sigui per oprimir sigui per deslliurar-nos de l’opressió, no hem fet gaires escarafalls a la violència.

Hom podia argumentar que aquest som gent de pau fa referència a l’estratègia independentista, que l’ha dut a ser un dels moviments cívics i pacífics més importants de l’Europa occidental d’inicis del segle XXI. És cert. Però ara que a l’independentisme li toca reflexionar ―si no vol seguir avançant com si fos la secció “No te la fotis” del Zona zàpping― convindria que també penséssim com hem entès el “som gent de pau”.

Podem agafar com a exemples els incidents tant del cap de setmana passat com els de l’1 d’octubre a les portes del Parlament. Tot i que algunes accions de hooliganisme no em van agradar gaire, el que va succeir no es pot qualificar de violència. Ni els mitjans internacionals no van interpretar els fets com a violents. Hi va haver independentistes que sí que ho van fer, però. Si ja és preocupant perquè no és cert, ho és encara més perquè la seva noció de violència s’apropa a la que empra l’estat espanyol per reprimir l’independentisme. Per als aparells de l’estat, la mera possibilitat de desestabilitzar les institucions a les quals atorga la sobirania ―encara que sigui per la via no violenta― ja és un acte de violència.

L’experta en seguretat Sònia Andolz m’explicava que, a grans trets, hi ha dues idees de pau. La negativa, que vol dir l’absència de conflicte físic ―des del xoc fins a la guerra― i la positiva, que és l’absència de violència física, estructural i cultural. Per reprimir l’independentisme, l’estat espanyol ha emprat la violència física, l’1 d’octubre, i l’estructural, empresonant líders polítics i de la societat civil, perseguint activistes com la Tamara Carrasco o l’Adri i alterant el resultat de les eleccions del 21 de desembre, determinant qui es pot presentar a president i retallant els drets de diputats electes. Si l’opinió pública espanyola, i part de la catalana, ho ha acceptat, és perquè Espanya ha exercit violència cultural, mitjançant la deshumanització dels independentistes a través dels mitjans de comunicació. Així doncs, podríem preguntar-nos què genera més violència ―i què és més contrari a la pau―, si enganxar adhesius a les portes del Parlament o que els diputats de la cambra acatin els designis repressius de l’Estat.

De fet, la gran perversió del “som gent de pau” és que ha dut els independentistes a responsabilitzar-se de les accions de violència de l’Estat. És una acceptació del relat espanyolista que afirma que l’independentisme trenca la convivència, on per convivència s’entén el predomini d’una identitat nacional marcadament espanyola. Seguint això, l’independentisme ha arribat a creure que, si reculava, l’Estat afluixaria. No ha estat ben bé així. Els independentistes van anar a unes eleccions convocades pel govern espanyol, i l’estat espanyol no va reconèixer el president Puigdemont com a candidat a la presidència; els partits independentistes van descartar Puigdemont com a candidat, i l’Estat marca qui pot ser diputat i qui no.

M’inquieta que el “som gent de pau” vulgui dir que tenim por al conflicte

El mateix succeeix a TV3, on malgrat no parlar de presos polítics i portar molts tertulians unionistes, Albert Rivera li va deixar anar a Lídia Heredia que la televisió pública catalana manipula, i el ministre José Luis Ábalos va renyar, amb elegància i bonhomia, Laura Rossel dient-li que La Nostra hauria de ser més plural. El crim de TV3 no és que digui presos polítics o polítics presos, o que porti un, dos o tres tertulians unionistes. El crim de TV3 és que expliqui el món des d’un punt de vista català. Amb tot el marge de millora i de reflex de la pluralitat que hi pugui haver.

El mateix passa amb l’independentisme en general i els partits polítics en particular. El pecat original per a Espanya va ser que l’1 d’octubre Catalunya no només va existir com a nació, sinó que va existir com a nació sense necessitar Espanya. El valor del 3 d’octubre és que els catalans espanyols van reafirmar el seu sentiment d’espanyolitat no gràcies a l’estat espanyol, sinó malgrat (o fins i tot contra) l’estat espanyol. Per això el PSOE està tranquil amb les gesticulacions del govern català, perquè sap que mentre s’asseguin a les taules bilaterals a parlar de Rodalies i diners promesos deu anys enrere els independentistes seguiran necessitant-los.

Escrivint sobre com les dones es resistien als discursos que les volien recloure a casa aprofitant els casos d’assassinats i desaparicions forçades, la politòloga Nerea Barjola concloïa que la història de les transgressions és la història de les agressions. Barjola reblava la reflexió amb la cita d’una altra feminista, Silvia Federici: “El preu de la resistència és l’extermini”. Sovint em pregunto si l’independentisme ho té clar, això. Més enllà de si el mandat de l’1 d’octubre es podia implementar, o no, la remor que percebo de fons en tots els debats sobre l’estratègia independentista, l’elefant a l’habitació, és la por a l’extermini. El silenci com a resposta a la pregunta: “Ja, d’acord, però si fem tot, tooooooot el possible per tenir un referèndum pactat, ampliem la base molt i molt, i tot i així el govern espanyol passa de nosaltres, què?”.

M’inquieta que el “som gent de pau” vulgui dir que tenim por al conflicte. A la guerra. A la violència més crua. Si fos així, estaríem desvirtuant el pacifisme i la resistència no violenta. Primer, perquè molts dels seus practicants al llarg de la història no s’han aturat davant el conflicte i la guerra, ans al contrari. Segon, perquè el pacifisme i la resistència no violenta ja no serien instruments per assolir un objectiu polític concret, sinó un xantatge per frenar-ne l’assoliment.