El periodista Miquel Ramos publicava fa uns dies un reportatge on analitzava el discretíssim paper dels activistes i entitats d’extrema dreta a Espanya durant la gestió a peu de carrer de la pandèmia. Qui està teixint xarxes de suport, continuava, era l’activisme d’esquerres, així com tots aquells col·lectius estigmatitzats per la ultradreta: manters que cusen bates i mascaretes per al personal sanitari; dones migrants que fan caixes de resistència per a les treballadores domèstiques acomiadades; treballadores sexuals que es donen consells entre elles per protegir-se del virus i que recapten diners per a les prostitutes més vulnerables...

No obstant això, tal com apuntava el politòleg Sergi Cristóbal, tot sembla indicar que la crisi econòmica i política, esperonada pel galdós paper de la Unió Europea, beneficiarà els partits d’ultradreta. Uns partits que, en la línia de la victòria de Boris Johnson a les darreres eleccions del Regne Unit, són els que més saben vincular la seva opció política amb la defensa de la comunitat, la sobirania i la democràcia. Com bé escriu la professora de la Universitat de Goldsmiths Sara Farris o la teòrica feminista Nancy Fraser, no cal perdre mai de vista que l’extrema dreta no és antisistema, sinó antiestablishment. És a dir, no defensen valors externs a les democràcies liberals dels estats-nació europeus, sinó que es presenten com a agents polítics que restauraran un ordre que ha estat devaluat pels errors dels tecnòcrates, les elits polítiques, els sindicats i les grans empreses.

La contradicció que suposa que, malgrat que les solucions comunitàries a la pandèmia les aporti l’esquerra, qui acumuli el capital polític com a alternativa viable al sistema actual sigui la ultradreta, és degut a dos factors. El primer, que no existeix una alternativa d’esquerres en política institucional, després del gran fiasco del tàndem Tsipras-Varufakis i que l’independentisme més naïf hagi descobert que el govern del PSOE i Podemos té la missió d’actualitzar el règim del 78 traficant amb el feminisme, els drets LGTBI i el moviment obrer per, a l’hora de la veritat, militaritzar, centralitzar i convertir els treballadors en carnassa per al virus, fent-los anar a treballar perquè l’economia no en surti més mal parada. A Catalunya, malgrat que tenim una extrema dreta catalana i independentista que és absolutament ridícula, hem vist com la Generalitat, a més de gestionar de forma nefasta la pandèmia, no és res més que una gestoria que actua al dictat de l’amo madrileny, que és el màxim al que aspiren els comuns i els socialistes si mai es tornen a passejar pel Pati dels Tarongers.

A diferència d’altres nacions, Catalunya té un projecte polític, l’independentisme, amb potencial per ser una alternativa viable a la ultradreta i que ofereixi una visió plural i democràtica del concepte de sobirania, nació i estat

El segon factor rau en allò que apuntava fa uns mesos a "La impossibilitat dels zombis": la intel·lectualitat d’esquerres s’ha sentit més còmoda descrivint l’apocalipsi que no pas bastint models per superar-lo. A hores d’ara, ens ha quedat claríssim que la pandèmia pot ser una excusa perfecta per imposar un règim tecnodigitalocràtic que retalli llibertats a la ciutadania mitjançant l’explotació de les seves dades. El que no ens queda tan clar és què hem de fer per evitar-ho. Com bé proposa el filòsof Joan Burdeus, els ciutadans d’arreu del món comencen a tenir por de l’estat; per què no fem que els estats siguin els que tinguin por de nosaltres? O és que tan sols ells poden emprar les tecnologies digitals per imposar els seus interessos?

El “hackegem-los a ells abans que ens hackegin a nosaltres” que crida Burdeus va en la línia del que proposa Cristóbal quan afirma que cal un nou euroescepticisme català independentista, desacomplexat i desobedient, que es basi en la construcció d’un país plural que vol dir la seva al món. Qui tampoc s’ha mossegat la llengua és l’acadèmica Jule Goikoetxea, demanant un Estat fort que assumeixi la gestió de les cures de la ciutadania, així com una forma d’autogovern per comunitats, on les llars i els barris, no només l’esfera de l’economia productiva i les institucions, siguin llocs de gestió i decisió polítiques. Com bé apunto a l’inici de l’article, tenim teixit social per fer-ho.

Aquest text és el final d’una sèrie de propostes perquè la sobirania popular surti més reforçada d’aquesta crisi, i no pas debilitada. La societat catalana ho pot assolir si aposta decididament per la independència, per un republicanisme que doni poder a la gestió comunitària i associativa —un dels punts forts del país, com mostra l’organització de l’1 d’octubre i el fet que a molts indrets del país hagi evitat l’auge de l’ultraespanyolisme de Ciutadans i Vox— i que es basi en una fiscalització ferotge i constant dels nostres representants al Parlament i la Generalitat. Per assolir-ho, caldria capgirar el funcionament de l’administració pública, els partits i les institucions.

A diferència d’altres nacions, Catalunya té un projecte polític, l’independentisme, amb potencial per ser una alternativa viable a la ultradreta i que ofereixi una visió plural i democràtica del concepte de sobirania, nació i estat. Els nostres covards i ineptes polítics no ho han sabut, o volgut, veure. És hora que els obliguem a fer-ho, o la Catalunya que vindrà serà molt pitjor de la que tenim ara.