Si hi hagués un esclat zombi, no seria com a les pel·lícules. No hi hauria un apocalipsi, no seria la fi de la vida civilitzada a la Terra. Segurament sí a Barcelona. La resta de poblacions de Catalunya ens uniríem per assegurar-nos que tota vida a la capital queda extingida, i per fi poder muntar una societat on el transport públic funciona a tot arreu i ningú mor intoxicat pel barret de caspa radioactiva que corona la ciutat comtal.
Un apocalipsi zombi no seria com a les pel·lícules per la senzilla raó que la idea de comunitat, i fins i tot l’Estat, perviurien. Un brot de virus zombi és controlable si els humans es coordinen: tenen més recursos materials, són més intel·ligents i es comuniquen de forma més fluïda. Tenint internet, és difícil que es produïssin les hores d’incertesa posteriors als primers casos, les que faciliten que la plaga s’escampi de manera irremeiable. Els humans tenen l’instint de cooperar i protegir-se els uns als altres. Els zombis, malgrat ser una massa uniforme, es guien per l’individualista pensament de fer una queixalada rere l’altra.
Europa segueix dempeus després de diverses pestes i dues guerres mundials. Els països meridionals del continent vam patir/estem patint una crisi econòmica bestial. Som més pobres, però els vincles comunitaris van fer que no ho fóssim més. Ni tan sols la terrible, contagiosa i mortal Ebola no ha aniquilat els països africans on apareix. Si creiem que un apocalipsi zombi, una catàstrofe climàtica o la tercera-guerra-mundial-sempre-a-punt-d’esclatar acabarien amb nosaltres és perquè qui crea les històries de zombis i desastres és incapaç d’imaginar un altre futur possible. Ens hem cregut tant la condició pòstuma que ens hem convertit ja en morts vivents.
La introspecció és necessària, l’empatia i la identificació també. Però fan falta històries que les canalitzin cap a projectes comunitaris emancipadors
Douglas Rushkoff ho escrivia fa un parell de setmanes a Ctxt i Carla Rovira ho narrava tot actualitzant el mite de Faust a l’obra Posaré el meu cor en una safata: les elits econòmiques i tecnològiques han renunciat a gestionar els creixents problemes ecològics i la lluita de classes. Tan sols pretenen escapolir-se’n. Marxant del planeta, creant-hi bombolles de benestar. Elysium, Alita, Els jocs de la fam... Rushkoff s’ho mirava amb ironia: si els patrons que li demanen consell sobre el futur de la humanitat estan tan preocupats per l’inevitable alçament dels treballadors, potser en lloc de fugir a Mart podrien garantir els drets laborals i redistribuir la riquesa.
La intel·lectualitat ha d’imaginar formes vivibles d’habitar l’endemà. Com explicava Layla Martínez a Climática, les distòpies ecològiques han sensibilitzat dels estralls de l’escalfament global, però l’excessiva repetició ha acabat per generar un estat d’impotència i desànim. La crítica s’ha estès a certes novel·les de ciència-ficció i fantasia feminista. Textos cèlebres com El conte de la serventa imaginen futurs no pas millors, sinó pitjors, per a les dones. Tinc la mania d’associar la desesperança creativa amb l’auge de l’autoficció. Satisfà l’ànsia de noves veus que creix a mesura que la mirada de l’home blanc ens és insuficient per entendre el món, i per l’anhel de connexió emocional en un moment de vides precàries marcades per la fluïdesa relacional. La introspecció és necessària, l’empatia i la identificació també. Però fan falta històries que les canalitzin cap a projectes comunitaris emancipadors.
Un dels mestres de la ciència-ficció, Ursula K. Le Guin, encoratjava els autors a imaginar societats alternatives al capitalisme. Ella ho va fer. També es va atrevir a repensar les fronteres dels gèneres, malgrat que la llengua li fes una mala passada i acabés retratant una societat que, al nostre cap, en traduir la gramàtica i el lèxic, apareixia plena de senyors que feien coses de senyores: “El Rei està embarassat”. Le Guin va ser valenta. Nnedi Okorafor, amb la saga afrofuturista Binti, també.
Una societat amb zombis no seria tan catastròfica. Per a mi, sí. Hi duraria dos dies. El primer, em convertiria en una morta vivent. El segon, em matarien els humans.