Setmanes abans de l’1 d’octubre, persones de la generació dels avis murmuraven que les actuacions de l’Estat per aturar el referèndum els recordaven els temps de Franco. Consumats els atacs a població desarmada i el robatori d’urnes de diumenge, persones de la generació dels pares temien que l’Estat desencadenés una repressió semblant a la patida durant l’agonia del règim. Mig entristits-mig irònics, contemplaven com les persones de la meva generació ens fèiem creus que tot això pogués passar a la Catalunya del segle XXI.

El pensador trans Nael Bhanji descrivia la pell com un receptacle que recordava les experiències en el temps i l’espai del cos que embolcallava, i a mi aquesta definició em sembla genial per pair els fets de diumenge. En certa manera, la pell d’avis i pares havia quedat marcada per la repressió franquista, però la nostra, ja crescuda en democràcia, se suposava no només fresca i indemne, sinó fora de perill.

La tossuderia de la pell també es va fer palesa en el comunicat del sindicat de manters en motiu de l’1 d’octubre, on donava suport al referèndum. S’oferien a imprimir paperetes perquè “ja no poden il·legalitzar-nos, fa molt de temps que ho som i ja no tenim por”, i recordaven que, en tota repressió per part de l’Estat, els que tenien més les de rebre eren els pobres. Tanmateix, precisament perquè el procés podria esborrar de la pell dels catalans l’estigma nacional, però no el racial, recordaven a la resta de la població catalana que la futura República hauria de deslliurar-se del racisme.

La pell d’avis i pares havia quedat marcada per la repressió franquista, però la nostra, ja crescuda en democràcia, se suposava no només fresca i indemne, sinó fora de perill

Com a dona magrejada en diversos llocs públics, la meva pell es va eriçar quan Marta Torrecillas va denunciar que li havien tocat els pits mentre intentaven reduir-la en un col·legi electoral, i davant de l’anunci de l’Ajuntament de Barcelona que investigaria si hi havia hagut agressions sexuals durant les càrregues. Ja que no vam dubtar a titllar de masclistes les declaracions d’Albiol sobre la seva dona, tothom hauria de fer seva aquesta demanda d’investigació. Si no, els carrers (ni les places, ni la llar) no seran del tot meus, ni de moltes de nosaltres.

A Twitter bromejo sovint que el procés és la prova definitiva que el món es regeix per un sistema similar al de Matrix i que als catalans ens ha tocat que la nostra realitat la guionitzi David Lynch. A vegades penso que no, que l’època del 1978 al 2017 va ser el nostre Matrix, un període en què els pobles d’Espanya van signar una treva per recuperar-se de les ferides causades per la Guerra Civil i el franquisme, per després tornar al que Espanya havia estat durant segles. Durant els últims anys, però sobretot des de diumenge, cada cop soc més conscient de com no només el temps avança i retrocedeix a mesura que Catalunya intenta decidir el seu futur democràticament, sinó que també el territori canvia: federalisme, independentisme, autonomisme, cada una d’aquestes paraules reconfigura Catalunya com un cub de Rubik.

Davant del moldejat del temps i l’espai, he escrit que la carn ens ancora a la terra, però des de diumenge que entenc que fins i tot així em quedava curta. La carn és la terra. Mentre presidia una de les meses electorals que hi havia al meu col·legi manresà de tota la vida, els companys i jo anàvem coneixent les càrregues policials que s’anaven produint als pobles del voltant. La sensació que teníem era de setge, habitàvem (érem) la liminalitat: dins aquelles quatre parets electorals havíem d’assegurar-nos que tot transcorregués amb tanta normalitat com fos possible, però per fer-ho havíem d’estar connectats a l’exterior i preparats per actuar en qualsevol moment.

Em vaig adonar de fins a quin punt no estava disposada a deixar que aquelles més de tres-centes paperetes, aquelles més de tres-centes voluntats positives, negatives, blanques i nul·les, s’esvaïssin

Tenia clar que el que em protegiria de la violència no eren ni les parets del recinte ni les escales per accedir-hi o les reixes que el fortificaven, sinó els centenars de cossos que guardaven pacients a les portes d’accés. Malgrat la paret, em sentia tan connectada a ells com dels meus companys de mesa. Fins i tot l’urna era una extensió de mi. Tot es va fondre i barrejar. Quan va haver-hi una falsa alarma, em vaig adonar de fins a quin punt no estava disposada a deixar que aquelles més de tres-centes paperetes, aquelles més de tres-centes voluntats positives, negatives, blanques i nul·les, s’esvaïssin, es dissolguessin en el temps i l’espai. Si elles ho feien, jo també.

Dimarts, a la manifestació de repulsa de la violència, em vaig trobar amb algunes de les persones amb qui havia viscut l’1 d’octubre. Ens vam llançar mirades i somriures còmplices. En senyal d’agraïment, vaig agafar el braç de l’informàtic que va lluitar contra els qui volien hackejar el sistema de registre de vot, vaig aplaudir els bombers i vaig lloar la tasca d’una coneguda, que de tant en tant marxava de l’escola per tenir cura d’una dona gran perquè la resta de la família pogués defensar l’escola.

Perquè havíem estat units, havíem votat. I perquè part de la meva generació ja ha quedat marcada per la repressió i ja coneixem el que és unir-te amb altres per defensar-te d’un enemic extern, que hem entès que una nació sense Estat esdevé quan se la defensa. Una nació sense Estat es fa i es transmet dia rere dia, des de la quotidianitat. Encara que algunes de les persones que van assistir a les manifestacions no haguessin anat a votar, o haguessin votat no, vaig entendre que l’acte de rebuig de la violència era un posicionament que ja transmetia una idea de com volíem que fos Catalunya i, per tant, de com era Catalunya.

Perquè tenim pell, tenim memòria. I perquè tenim memòria, tenim país.