Una de les actituds que més lamento d’aquest any són les meves crítiques a Marta Rosique, diputada d’ERC al Congrés. Al Tot es mou de TV3, parlant sobre el titular que és la diputada més jove, vaig expressar la inquietud que no tingués prou maduresa per exercir el càrrec. L’afirmació va ser una ximpleria. L’edat no és garantia d’exercir la política bé o malament. A més, de tant en tant encara se’m qüestiona pel meu gènere i la meva joventut. És hipòcrita que jo faci el mateix amb companyes més joves. En aquell moment, no em vaig adonar que la reticència no venia dels dubtes sobre què podia fer Rosique al sistema, sinó què li podia fer el sistema a ella.
El precariat juvenil accentua dues formes d’adreçar-se a la política institucional. Davant la manca d’oportunitats, pot escampar-se encara més la temptació de veure-la com una forma de guanyar-se la vida fins a la jubilació. Això fa que es passi del servei públic al personal, i impulsa la degradació del talent i la inventiva en facilitar la instauració del nepotisme i d’una lògica de supervivència a qualsevol preu. Per altra banda, la nova etapa del capitalisme global iniciat després de la crisi pot esperonar els més afectats, entre ells la joventut (de classe i d’edat) a bregar per una política que canviï el model. Es podrà viure de la política, sí, però la seva visió per objectius compartits facilita l’eficiència i la idea que la temporalitat en l’exercici d’un càrrec pot ser una opció si el pla ho demana.
Rosique forma part de la quinta que ha de transformar el dolor en acció i bastir dins dels partits estant lideratges i estratègies sòlides i efectives que reactivin el moviment independentista
Quan, fa quatre dies, vaig veure Rosique amb una margarida groga al Congrés, fent la performance lacrimògena amb la resta de diputats d’Esquerra, vaig témer que el sistema ja l’hagués xuclat del tot. Em va encabritar de valent observar-la en aquell vídeo del mitjà Ctxt, somrient amb cara de circumstàncies davant l’enèsima objectivació paternalista dels mitjans, que l’etiqueten a tot arreu i a tota hora com “la diputada més jove del Congrés”. Fot-li la flor pel cul, Marta, t’ho prego. Per dignitat generacional, entafora margarides i llaços grocs per tots els anus de periodistes i polítics que tan sols es fixin en la teva edat. És el millor ús que podem donar a aquests símbols, que empresonen l’anhel de llibertat d’una forma més demolidora que les cel·les que retenen companys teus. Fes el favor, Marta, d’apartar-te de la porta de l’hemicicle, on els teus col·legues porten la floreta dels pebrots a la mà i somriuen com si fossin quitxalla.
La litúrgia instaurada al voltant dels presos, en lloc de crear un imaginari que faci que les noves generacions tinguin present la dimensió de la repressió espanyola, ha esdevingut una eina per domar la seva força. Rosique forma part de la quinta que ha de transformar el dolor en acció i bastir dins dels partits estant lideratges i estratègies sòlides i efectives que reactivin el moviment independentista. De moment, les experiències de les Primàries i del Front Republicà mostren que, per esmicolar la roda partidista-autonomista, no només se l’ha d’escometre. Cal corcar-la.
Els temps polítics en què vivim, atrapats entre la quotidianitat i l’excepcionalitat històrica, requereixen una visió de la política independentista més encaminada a la fungibilitat dels líders, car tots són una baula en la consecució d’una fita que marca el destí d’una comunitat, que no pas a la perdurabilitat que persegueix l’instint de supervivència. Veient els dubtes que genera escatir la resposta més adequada a les sentències, em conformo que els dirigents actuals no toquin res, i es preocupin de deixar les coses més o menys endreçades perquè els que vinguin darrere tinguin alguna cosa a pelar.