Un amic reflexionava l’altre dia que els nets sentim simpatia pels avis perquè era més fàcil idealitzar-los. Amb els pares costava més, perquè representaven la realitat més crua i immediata. Si has crescut en una família ben avinguda, és força cert. És difícil escriure des de les entranyes sobre els avis, perquè escrius en base a un passat-present de cotó fluix, car ells són el policia bo de la família, i un passat remot que, malgrat la duresa, no pots evitar idealitzar per no haver-lo viscut.

La besàvia per part de mare, per exemple, era de família benestant barcelonina, i el besavi era fuster i bomber. A causa de les relacions de classe de la Catalunya de principis del segle XX, era un amor prohibit. Van fugir. Dècades després, la iaia repetiria la indiscreció casant-se amb un andalús més jove que ella, el difunt avi Manel. A casa ho van viure com una doble traïció. Primer, per anar-se’n amb un altre home. A la iaia se li havien mort la mare, quan era un bebè, i la madrastra –ella sempre me n’ha parlat com la mare–, quan va acabar la guerra (civil). Un cop plegava de la fàbrica de cintes, tornava a casa a fer-se càrrec de la llar, els dos germans i el pare. Fins que els germans no es van casar, ella no es va casar. A sobre, quan ho va fer, va ser amb un castellà.

La iaia és una font inesgotable d’històries de la guerra. Recordo la seva por quan em parlava dels avions nacionals que metrallaven els carrers de Manresa. També va ser molt sonat el cop que van fugir als afores de la ciutat per cuidar la mare malalta de càncer i van acabar a primera línia de foc. A les històries hi apareixen famosos. Com el president Companys, la vegada que la iaia i uns familiars van amagar-se a un refugi mentre eren de visita a Barcelona. Diu que la repressió espanyola actual li recorda, amb menys intensitat, als temps de Franco. Va anar a votar l’1 d’octubre, amb cadira de rodes. Afirmava que tant li feia que vingués la Guàrdia Civil. Quan ho penso, mentre escolto el discurs figaflor d’alguns dels nostres líders, em cau la cara de vergonya.

Sovint penso que jo soc el que ella hagués pogut ser si la seva vida no hagués quedat travessada pel franquisme i el masclisme de l’època en què va créixer

La iaia recorda la República com un temps feliç, una època on es van fer molts progressos socials. Era quan ella estudiava. Va acabar sent modista i després mestressa de casa. Ens cosia les disfresses de Carnestoltes i tota la roba que esparracàvem al pati de l’escola. Amb la iaia jugava a cartes, vèiem els partits del Barça i llegíem els contes d’en Teo. Ara mirem juntes la nova versió de la pel·lícula Holocaust caníbal. A vegades fa enfadar, però és la iaia. Una iaia adorable, d’aquelles petitones, amb bastó, permanent arrissadíssima i blanquíssima, faldilles i mitges fines que duu tant a l’hivern com a l’estiu. Com la seva aparença indica, té caràcter. De tant en tant treu una anècdota lacrimògena de quan eres petita que et fa sentir culpable.

Sovint penso que jo soc el que ella hagués pogut ser si la seva vida no hagués quedat travessada pel franquisme i el masclisme de l’època en què va créixer. L’àvia va començar a escriure històries als 85 anys. Tretze anys després, ha guanyat dos premis literaris per a gent gran i ha escrit una trentena de reculls de contes autoeditats. Quan li vaig dir que parlaria sobre ella, em va dir que posés que li agrada escriure. Només vol que escrigui sobre ella si escric “la veritat”. Quan la veig asseguda al seu racó del sofà, escrivint i escrivint amb llapis a una llibreta de ratlles, amb aquella cal·ligrafia antiga que fan les àvies, em pregunto què hauria passat si ella fos jove ara.

És xocant reconèixer parts de tu en una persona gran. És com si fos un jo del futur, però marcat per un passat que no has viscut. A vegades, quan estic amb la iaia, no és que senti que no mereixo el que tinc. Però sí que m’he d’esforçar més en les coses que faig. Com si jo fos una segona oportunitat. No és el mateix, oi tant que no, però saber que els avis van aguantar el que van aguantar durant la guerra i el franquisme ajuda a afrontar amb el cap fred la crisi que ens ha caigut a sobre. Els meus referents en benestar ja no són només els pares, sinó sobretot els avis.

Malgrat el trauma i la pèrdua, la iaia ha viscut bé. M’esperança. Jo l’acompanyo en cotxe al casal i li reviso els escrits, quan m’ho demana, per compensar-li.

Marta Roqueta
Opinió Mama Marta Roqueta