De tots els relats dels contraris a la independència, un dels més perniciosos és el de la fractura social i la divisió de la societat catalana. En primer lloc, perquè criminalitza l’opinió independentista acusant-la de malmetre la societat. La criminalització es basa en la pretesa universalitat de l’opinió unionista, que és percebuda no només com el punt de referència d’on emanen les normes bàsiques de convivència, sinó com l’estat desitjable d’aquestes normes. Cosa que porta tant al desprestigi de l’independentisme com a visió socialment indesitjable, com a la invisibilitat de les desigualtats que s’han produït en el marc de l’Estat de les autonomies.
En segon lloc, perquè els discursos de la divisió i la fractura tendeixen a presentar els bàndols resultants com a igualment afectats per la situació, obviant que l’unionista té els recursos estatals al seu servei. Uns recursos que inclouen la imposició d’aquest discurs que amaga els greuges patits per la societat catalana –i que han portat a bona part a fer-se independentista– i que presenta l’independentisme com a perillós. També permeten reutilitzar els greuges que pateixen els unionistes a mans dels independentistes –com per exemple, insults a les xarxes socials– o certes desigualtats de caràcter ètnic-social –com la passada situació de les famílies d’origen espanyol que van emigrar a Catalunya durant el segle XX–, per reforçar el discurs hegemònic.
El que més em trasbalsa d’aquesta estratègia és la fatiga que genera. És una fatiga ontològica: mentre les idees unionistes són, l’independentisme, per ser, ha de dir prèviament el que no és (violent) i després justificar el seu ser (carregar-se de raons). L’espiral contradictòria es genera perquè per ser en igualtat de condicions s’han de fer aquests passos previs, i és la realització d’aquests passos previs el que segueix transmetent la idea que les teves conviccions no són tant com les d’altri. És també una fatiga emocional. La detenció de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, l’atac polític i mediàtic a l’escola catalana, les agressions de la Guàrdia Civil a col·legis electorals o a localitats on s’allotjaven els agents sí que han deixat part de la societat catalana trasbalsada. No sé si l’han fracturat, però cada vegada costa més acceptar que amics, familiars o companys de feina disculpin la violència vista aquests dies.
A causa de les desigualtats de poder enquistades en les estructures econòmiques, polítiques, socials i culturals, tota causa que afecta un grup en posició de desavantatge passa per visibilitzar els greuges patits i, en molts casos, per fer actes de reparació que permetin guarir les ferides. En el cas independentista, això ha passat, en l’últim mes, per reconèixer el dolor immens i la ruptura que han causat les accions adoptades per l’Estat (des del Govern fins als mitjans) prèvies, simultànies i posteriors al referèndum. La fatiga s’incrementa perquè el dol s’ha de passar de manera que, mitjançant la constatació que l’opressió rebuda és fruit d’adoptar una posició independentista, no s’aboni el discurs de fractura social que ha servit per justificar les agressions patides. Vaja, que no podem ni plorar tranquils sense que algú altre ens digui que en el fons ens ho mereixem i que ells estan patint, i han patit, tant o més que nosaltres.
La fatiga té el perill de fer-nos més susceptibles i fer-nos abaixar la guàrdia. Quan llegeixo piulades d’algunes intel·lectuals i periodistes unionistes, totes elles dones que admiro (o admirava?) pel seu compromís polític, idees feministes o tasca professional, cada vegada em costa més no engegar-les a la merda. En les converses que mantenim, el seu to sol ser neutre i conciliador. Intento mantenir-lo aportant tot el meu coneixement, però és una tasca esgotadora. Ho és, en part, perquè quan tens una identitat nacional (o racial o religiosa) que s’alinea amb l’hegemònica, no et cal ser agressiva per exercir violència sobre la interlocutora. Les teves emocions quedaran, a més, resguardades gràcies a la seva fusió amb els discursos generats dins les institucions acadèmiques, les quals, gràcies a aquesta simbiosi, convertiran percepcions i sensacions en fets universalment objectius.
La posició de subalternitat de la nació catalana fa que haguem d’aguditzar l’enginy per defensar-la, buscant mecanismes de resistència i de construcció d’alternatives amb una sabata i una espardenya. Per emprar l’enuig d’una forma creativa a l’àgora pública, primer hem de privatitzar-lo i depurar-lo. Per deixar anar la ràbia i la frustració, ens hem d’apropiar de la banalitat. Fem allò que ens alliberi de les tensions acumulades, per molt estúpid que sigui (recordeu que amb consentiment i no fent mal a ningú). Si volem passar-nos una tarda veient pel·lícules o sèries horterament tròspides, vegem-les. Si volem menjar xocolata fins a explotar, mengem-ne i explotem. Si volem estomacar un sac de boxa, estomaquem-lo. Si volem córrer fins a extenuar-nos, correm i extenuem-nos. Si volem cridar molt fort, cridem molt fort. Si volem disfressar-nos de Mickey Mouse i que algú ens piqui el cul amb un cinturó, correm ara mateix a la botiga de disfresses més propera i busquem un company que s’hi avingui.
Fem el que vulguem fer, perquè és amb la propietat i la gestió del nostre enuig, dol i ràbia, que podem contribuir a desarmar el relat de la por, la divisió i la fractura social. Perquè els carrers siguin sempre nostres, primer hem de fer que la mala llet ho sigui.