Quilòmetres abans d’arribar a Manresa venint per Igualada, a un dels laterals de la carretera, hi havia una enorme estelada groga i vermella pintada en un antic plafó publicitari. No fa ni una setmana que vaig comprovar que algú havia eixamplat dues de les barres vermelles fins a devorar l’estrella i convertir l’estelada en la rojigualda. La icònica distorsió nacional anava acompanyada, crec recordar, d’un d’aquells seductors missatges que diuen que serem espanyols pels segles dels segles.

La sensació en veure la pintada era tan ambivalent com la pintada en si, híbrid entre estelada i rojigualda, car la nova pintura no havia aconseguit tapar del tot la vella –o potser el costum havia gravat la vella imatge a la meva retina i el cervell s’entestava a entaforar-la–. Per una banda, em va inquietar l’agressivitat simbòlica. Per l’altra, em va alegrar. Tenia un regust de victòria. Quan t’identifiques amb la visió nacional hegemònica, no tens necessitat de deixar petjada al carrer (o a la carretera) de forma tan evident, perquè pressuposes que la llei, les institucions, els partits i la cultura la filtren en les ments i cossos dels conciutadans. El recordatori que Catalunya és Espanya és l’indicatiu que, per a moltes persones, Catalunya ja no és Espanya.

Fa un mes, a Manresa hi va haver una manifestació feixista. Aquesta setmana, una altra localitat bagenca, Balsareny, s’ha fet famosa gràcies a un seguit d’incidents protagonitzats per banderes espanyoles aparentment cremades, cartells indepes arrancats i veïns feixistes fent el feixista. El que posen en valor els incidents és com de capritxoses són la demografia i geografia catalanes. De la mateixa manera que hi ha qui s’entesta a tenyir de vermell, morat o taronja l’àrea metropolitana, a les comarques centrals se’ns pressuposa uniformement grogues.

De quines maneres la concepció de Catalunya com un mosaic de pegats de colors amb demografies estanques pot atiar el conflicte?

Al principi, em preocupava que aquesta assumpció fes que els atacs feixistes o de l’unionisme més reaccionari passessin més desapercebuts en uns indrets que en d’altres. Que ens deixessin desemparats. La por a la indefensió encara hi és, però es va diluir un pèl arran de les mobilitzacions per rebutjar els escorcolls policials per als preparatius del referèndum de l’1 d’octubre. Centenars de persones vam palplantar un desafiant silenci interromput per càntics davant de la caserna de la guàrdia civil a Manresa. Érem tantes que vam col·lapsar de punta a punta una de les vies més transitades de la ciutat. El dia del referèndum, moltes escoles de la Catalunya central eren un fortí. Aquells dies vaig descobrir una nova faceta de la manresanor i de la catalanitat central, la del manresà/català central emprenyat. Tenint en compte que, seguint les ensenyances del mestre Manel Fontdevila, Déu nostrusinyó ens va posar al cor de Catalunya per predicar l’estoïcisme cínic, la reacció a la repressió em va fer adonar que els catalans centrals érem una mena de kraken: anàvem vagant tranquil·lament per l’oceà, mig endormiscats, fins que algú despertava la bèstia.

Amb el temps, vaig descobrir que la por a la indefensió per falta d’atenció és reminiscent d’un temor més arrelat: de quines maneres la concepció de Catalunya com un mosaic de pegats de colors amb demografies estanques pot atiar el conflicte? La caricatura del català pur com a un burgès usurer i classista o dels catalans d’interior com a pagesots tancats no només és pou d’inspiració per a vinyetes de El Roto que recorden les imatges emprades per estigmatitzar els jueus durant l’inici i mitjans del segle XX. També ha servit per desvincular completament el moviment independentista de qualsevol moviment de resistència no violenta, o de qualsevol lluita (unilateral) per reivindicar drets civils, que hi hagi hagut a Europa o a la resta del món. Com ja he escrit, és problemàtic utilitzar alegrement lluites com el feminisme o l’antiracisme per fer analogies amb el cas català. Però també és cert que, com he escrit, moltes d’aquestes lluites s’enfronten a marcs mentals que poden emprar mecanismes similars per imposar-se i que, per tant, això fa que algunes estratègies per combatre’ls siguin semblants. En separar el moviment independentista de qualsevol altra lluita, mitjançant la simplificació caricaturitzada del primer, estem negant-li la possibilitat d’emprar determinades eines de resistència, així com de mobilitzar imaginaris emancipadors. També disculpem, minimitzem o descontextualitzem les agressions que puguin patir tant els seus seguidors com, per extensió, el territori sencer.

Resulta irònic que una part de l’antifeixisme espanyol i català hagi acabat banalitzant l’herència del feixisme comprant un relat produït per estigmatitzar una població

És en aquesta línia que situo les acusacions de Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero envers l’independentisme per haver despertat el fantasma del feixisme. Les declaracions, cal repetir-ho fins l’afonia, neguen la pervivència del feixisme durant la democràcia espanyola —i els morts que ha causat— i equiparen un moviment pacífic amb un altre que ha emprat la violència. Al meu parer, les declaracions formen part de la visió de la formació morada sobre Catalunya, la mateixa que va portar Iglesias a declarar, fa tres anys a la Vall d’Hebron, “Yo soy de Vallecas y me siento en mi casa cuando estoy en Cornellà, l’Hospitalet y Nou Barris”. Per què no a Deltebre o Sant Joan de Vilatorrada? Resulta irònic que una part de l’antifeixisme espanyol i català hagi acabat banalitzant l’herència del feixisme comprant un relat produït per estigmatitzar una població.

Com a desig de campanya, m’agradaria que els partits independentistes trenquessin aquest imaginari. La CUP ho ha començat a fer amb el seu vídeo-tutorial electoral. La tasca implica deixar de veure l’àrea metropolitana com una espècie de reserva exòtica. No fer-ho reforça múltiples relats etnicistes, fa més difícil la feina dels activistes independentistes en aquests indrets i, sobretot, és una falta de respecte envers la totalitat dels habitants d’aquesta àrea. Perquè si a mi em rebenta que a les comarques centrals se’ns tracti com una massa uniforme, també em toca el voraviu que ho facin amb la resta de catalans.