“Esperar que els joves ho facin millor en el futur és resignar-se a no fer res en el present”. Els mots de Llucia Ramis em venen al cap davant l’amor que l’independentisme majoritari en general, i els poders polítics i mediàtics en particular, comença a professar al jovent que es manifesta aquests dies.

Per una banda, l’oda als joves és una reacció al “No hi ha solució” que Hibai Arbide Aza sentenciava aquesta setmana en analitzar el conflicte per a l’alliberament nacional de Catalunya. És la rendició als cants de sirena de la procrastinació: tenim la satisfacció d’anar fent xino-xano en el present mentre ja degustem imaginàriament els èxits d’una fita que farem l’endemà. O el següent.  

Per altra banda, com també apunta Ramis, posar l’esperança en la gent jove és relegar responsabilitats a un col·lectiu que no té poder més enllà de la manifestació. Els partits i entitats que lloen l’empenta i les idees dels joves alimenten un sistema autonomista que impedeix que els adults que defensen aquells mateixos ideals i mètodes tinguin tanta poca veu i marge de maniobra com sigui possible als espais de presa de decisions.

Joan Burdeus recorda que l’independentisme no ha estat el primer moviment a treure la jovenalla a la plaça per respondre a les grans incongruències del nostre temps. Això ja ho va fer el 15-M i va fracassar, perquè es va fiar tot a la batalla d’idees i no es va traçar cap estratègia material. “El límit era la pancarta”, conclou. És aquesta pancarta a què Junts per Catalunya s’aferra per capturar les demandes dels joves. "Ni un vot enrere", brama l’eslògan electoral, mentre els Mossos atonyinen qui crida "ni un pas enrere" al carrer. A can ERC, Gabriel Rufián, que fins fa uns dies criminalitzava les protestes, encimbella el jovent proclamant-lo hereu del 15-M, mentre els protagonistes de la revolta es declaren descendents de l’1 d’octubre i del 14 d’octubre d’aquest any, dia de l’ocupació de l’aeroport.

La tria del 15-M per part de Rufián respon al simbolisme a què feia referència Burdeus. Aquella mobilització va ser un sospir del que podia ser una Espanya més igualitària. En canvi, l’1 d’octubre, amb el desplegament popular per portar les urnes i amb els cossos que van plantar cara a les forces d’ocupació per defensar-les, va ser una mostra d’estratègia material que marca la mentalitat de força generacions.

Davant la domesticació que els partits volen fer de les idees dels joves, cal que totes les generacions treballem plegades per crear marcs de pensament, aliances i instruments que permetin la gestió democràtica dels béns comuns de la República catalana

L’al·lusió al 15-M també reflecteix la creença, estesa a ERC i la CUP, que ser d’esquerres et fa més sensible a la causa catalana. Tant li fa que la mà dura de Pedro Sánchez, que no té res a envejar a la de Vox; l’equiparació d’Alberto Garzón entre el partit d’Abascal i la CUP, o el patriotisme democràtic d’Iñigo Errejón, on les nacions subalternes espanyoles queden reduïdes als coros y danzas, demostrin el contrari. Els catalans, en el fons, sabem què és el millor per a Espanya malgrat el que vulguin i desitgin els espanyols. L’actitud seria una mostra de paternalisme colonial encomiable si no fos perquè els colonitzats som nosaltres.

Un conflicte nacional com és el català s’ha d’analitzar mitjançant l’eix nacional. Tan sols així es poden entendre les paraules de Garzón, Sánchez o Errejón. En l’eix esquerra-dreta, Vox és una amenaça per a la democràcia espanyola; en l’eix nacional, la CUP (o l’independentisme) és un perill per a Espanya com a estat. L’eix esquerra-dreta planteja la pregunta sobre com governar una comunitat ja constituïda; el nacional qüestiona la constitució de la comunitat.

Si una persona d’esquerres té més possibilitats que una de dretes de simpatitzar amb les demandes d’autodeterminació dels pobles és perquè certs corrents d’esquerres defensen que per alliberar una persona s’han de tenir en compte totes les situacions que afecten la seva vida. Per això moltes feministes s’han adonat que l’ètnia, la classe, l’orientació sexual, la nacionalitat o la diversitat funcional són aspectes a tenir en compte per assolir l’emancipació de totes les dones. Ara bé, com també demostra el feminisme, les aliances entre dones han fracassat en el moment en què, precisament per raons d’ètnia, classe, orientació sexual, nacionalitat o diversitat funcional, unes aliades s’han considerat superiors a les altres.

Així doncs, fins que l’independentisme majoritari no entengui que l’eix esquerra-dreta és una finestra d’oportunitat per oferir un projecte nacional emancipador per a la població catalana en el seu conjunt, però que no és l’element definitori del conflicte nacional i, sobretot, de l’eix d’actuació de les forces polítiques i socials espanyoles, no podrà impulsar estratègies que siguin més efectives. És més, hi ha la possibilitat que, per culpa d’això, la revolta dels joves acabi en foc d’encenalls a curt termini. No és només que els partits no estiguin teixint un relat i identitat nacionals sobirans i emancipadors, aprofitant que l’estelada és vista com un símbol d’una resposta local a una sèrie de problemes globals; sinó que està obrint la porta que la revolta dels joves, amb les seves demandes per a una societat més justa econòmicament, feminista i ecològica, sigui instrumentalitzada per diluir el seu component nacional.

El risc és encara més gran si tenim en compte que l’independentisme català encara és presa del mite de la Transició, que transmet la idea, precisament, que el problema que travessa la democràcia espanyola és de resposta a una sèrie de desigualtats socials ―dreta i esquerra― i de la incapacitat de desfer-se del franquisme ―feixisme versus antifeixisme― i no pas que el règim del 78 és la forma contemporània que té Espanya de mantenir la centenària ocupació de Catalunya.

Al contrari del que pensa Hibai Arbide, sí que hi ha solució. Passa que és lenta i requereix una solidaritat intergeneracional impossible de materialitzar amb els esquemes mentals i distributius de l’autonomisme. Davant la domesticació que els partits volen fer de les idees dels joves, cal que totes les generacions treballem plegades per crear marcs de pensament, aliances i instruments que permetin la gestió democràtica dels béns comuns de la República catalana i la garantia dels drets i les llibertats de totes les persones que hi viuen.