En una societat en què ells encara colonitzen els llocs de direcció, les institucions públiques o els espais d’opinió, hi ha la preocupació recurrent per la crisi de l’home.

Suposo que és perquè, com que hem construït la mirada a partir de binarismes en clara oposició jeràrquica, l’avenç del subaltern significa el retrocés del privilegiat. Per això moltes persones creuen que el feminisme és una guerra sexes, quan la veritable guerra de gèneres va començar a lliurar-se a partir del dia en què a les dones se’ns va relegar a un rol inferior i es van establir mecanismes per sotmetre’ns i disciplinar-nos. No ens hem d’enganyar. La decadència de l’home és una forma de privilegi.

És així com s’han d’entendre el reguitzell de columnes escrites pels Marías o Revertes de torn, en què constantment lamenten que les feministes han anat massa lluny i vivim una època d’irrespirable dictadura del políticament correcte. Creen una falsa realitat on ells ja no són els que tallen el bacallà, per presentar els seus plors com a necessàries diatribes a favor del pensament crític. És en aquest marc on Eliane Brum escrivia fa unes setmanes a El País que la victòria de Bolsonaro era la victòria de l’home mitjà brasiler. Però la victòria sobre qui?, es demanava Brum. Sobre aquells que sempre han estat per sota seu. La decadència, també, fa que pensem que sols ells són ànimes turmentades, i que vegem les seves rebequeries, a l’art o l’acció política, com a excelses plasmacions d’inquietuds universals que mereixen ser prioritzades.

La decadència explica la renovada preocupació per la unitat de la classe obrera d’una part de senyors blancs d’esquerres i marxistes, davant la suposada amenaça d’una lluita feminista, antiracista i LGTBI més preocupada, diuen, per la identitat que no pas per les lluites materials. Sembla que oblidin que la inefectivitat de les teories d’esquerres clàssiques per satisfer les necessitats de tota la classe obrera va propiciar la incorporació de perspectives de gènere, racialització o orientació sexual. Com si la por que el teu marit obrer et violés o t’assassinés, o que el teu camarada et clavés una pallissa per marieta, negre de merda o xicotot, no fossin prou materials.

El més pervers del discurs de la decadència és que el privilegi se sosté mitjançant la infantilització de l’home. Estic farta que, cada cop que es parli de violència masclista, abans haguem de perdre temps deixant clar que no tots els homes són uns maltractadors o uns violadors i sentir els pobres homes que estan molt afectats perquè algú, en algun lloc, pugui pensar que això és així. “Doneu-nos temps per assumir que assetjar sexualment està malament”, diuen, i tu penses: “Home, entenc que et trasbalsi perquè no fa gràcia descobrir que allò que tu creies que estava bé en realitat és una mala passada per a mi, però, coi, tampoc necessites tres màsters; pensa que mentre tu et reinventes a mi em segueixen tocant el cul i els pits a les discoteques”. Que a veure, que quan companyes de classe racialitzades em van dir que per ser blanca tenia una sèrie de privilegis em va saber molt greu, però coi, el trauma em va durar uns dies i de llavors ençà treballo per canviar-ho.

Fa riure, perquè preocupar-se per no ser etiquetats de violadors o maltractadors en lloc d’enfadar-se amb els que violen i assassinen i fer mans i mànigues per erradicar el masclisme demostra fins a quin punt existeix una identitat masculina compartida. Les polítiques de la identitat no són noves, passa que allò que pensàvem que era l’estat natural de les coses ha resultat ser la política d’identitat més gran de la història.

Una altra mostra de la infantilització masculina vinculada al privilegi és el nou anunci de Gillette. Molts senyors s’han ofès perquè una marca de fulles d’afaitar els diu que ser un cara de cul no està bé. Si bé estic molt a favor de fer enfadar senyors carques, com escriu Sirena Bergman a The Independent, l’anunci no és gaire innovador. Gillette aplaudeix els homes que no agredeixen altres homes i que no assetgen dones, com si necessitessin una medalla per respectar les normes bàsiques de convivència. Ens ho venen com la millor versió de l’home. Us imagineu una campanya antiracista que digués “La millor versió d’un blanc, allò que fa que sigui capaç de transcendir els seus límits, és tractar millor els negres”? Pensaríem que ens hem tornat tots imbècils, oi?

Bergman suggereix que potser seria més subversiu que l'empresa que comercialitza les Gillettes deixés de produir fulles d’afaitar per a homes i per a dones, com si fossin dos productes completament diferents. Potser d’aquí deu anys podrem fer un anunci en què s’expliqui als homes (no trans) que considerar productes com ara fulles d’afaitar, desodorants o cremes corporals com a unisex, i utilitzar-los, no farà que els collons els caiguin a terra i el seu cos comenci a generar estrògens a dojo. Recordeu el trauma que vam tenir quan Twitter va canviar l’estrelleta per un cor?

L’anunci de Gillette és també un símptoma d’una tendència força estesa dins de la concepció popular de les noves masculinitats: la idea que ser un home nou els portarà més prestigi social. Allò que els homes feministes carden millor (i més). O la creença que un bon pare és el que cuida mínimament la seva quitxalla, un fet que es dona per descomptat en qualsevol mare. Així es converteix l’altruisme en egoisme, perquè el receptor dels beneficis de les accions no és l’altra, sinó qui les fa.

Amb tot això no vull dir que els homes segueixin sent una colla de nens grans barruts perquè facin el que facin estarà malament i ens morirem tots igual. Dic que, quan es vulguin renovar, pensin que ho fan perquè és una millora per a la convivència, no per al seu estatus. El sexisme és com una hidra de dos caps: la marginació de la dona i el privilegi de l’home. Mentre no els seguem tots dos, el monstre persistirà.