Samarretes amb l’estelada, bambes amb l’estelada, polseres amb l’estelada, rellotges amb l’estelada, el rellotge de l’1 d’octubre. El llaç groc amb imperdible, el pin en forma de llaç groc, la xapa del llaç groc, el pin del logotip de l’Aliança Rebel de la Guerra de les Galàxies groc. El videojoc ‘Puigdemont Go!’, les galetes dels presos polítics.

No hi ha res al món que harmonitzi de forma tan excelsa la realitat local i la globalitzada com el marxandatge independentista. D’una societat com la catalana, que ha fet de la industrialització la seva identitat, no podíem esperar res més que la manufactura dels seus anhels. Abans de l’1 d’octubre, comprar un producte independentista era comprar la promesa d’un futur millor. Ara, comprar un producte independentista és adquirir un fragment d’una república que l’independentisme no va tenir ni l’opció democràtica de materialitzar per culpa de la vulneració dels drets dels seus votants. És justament això, l’absorció d’un desig o una identitat i la seva regurgitació en un bé de consum a l’abast de les butxaques del poble, un dels factors que fa que el capitalisme sigui tan resistent a les forces que el pretenen destruir.

Fer República, ser República, implementar la República. Autodeterminació, unilateralitat, multilateralitat. Sobiranies compartides, estat federal, plurinacionalitat, diàleg. Nacionalisme excloent, neutralitat, estat de dret, supremacisme.

Les grans paraules del procés. El vas XXL de cartró que et donen als establiments de menjar ràpid perquè l’omplis de cola, taronjada, llimonada o te fred. Els pokémons Ditto del pensament polític. Poden significar tantes coses que no signifiquen res. I, si no volen dir res, com pots demanar explicacions a qui les branda? Demanar explicacions implica, primer, saber sobre què demanes explicacions. Les paraules buides fan bullir l’olla processista. Tota força política pot sucar-hi pa, si li convé.

Tallers de papiroflèxia groga, aplecs amb cotxes grocs, platges granissades de para-sols grocs, sorra foradada amb creus grogues. El senyor que puja a la muntanya dins una gàbia de cartró groga i sostenint una fotografia de Jordi Sànchez, les caretes de Puigdemont, els capgrossos egarencs dels consellers Josep Rull i Lluís Puig. ‘Vam fer un referèndum’, ‘Operació Urnes’, ‘Dies que duraran anys’. ‘Escucha, Cataluña. Escucha, España’, ‘Contra el separatismo’, ‘Empantadanos’. El vídeo dels pèsols polítics, Bi-ba Butzemann, ‘Carles Puigdemont No Surrender’, ‘Lory Puigdemoney’, ‘The Reapers’, ‘Declare Independence’. El compte de Twitter Humans of Late Processisme.

L’alta cultura i el periodisme s’embarquen en la batalla que és l’anàlisi del present per erigir-se en la memòria oficial per al futur. La cultura popular, escarnida pel xaronisme d’algunes de les seves expressions, és la forma que té la ciutadania de narrar el procés, la manera com hi reacciona i la via perquè recordi. Algun teòric queer avesat al postmodernisme hi veuria una eina d’apoderament col·lectiu. D’altres alertarien de la perillositat d’algunes manifestacions construïdes a partir del dolor, perquè burxar la ferida en excés et deixa garratibada. El món ens mira. Les performances de Ciutadans al Parlament i de Gabriel Rufián al Congreso no són per a l’entreteniment dels seus homòlegs, sinó per als ulls invisibles de Twitter i de la televisió.

Mercat, paraules i cultura. 

Per sobre de tot i de moment, titellaire de titellaires, l’estat espanyol.