Vet aquí que, d’uns mesos ençà, a Manresa broten tot de murals artístics, de diferents mides i colors, a les parets més insospitades: a l’aparcament d’un gimnàs, al mur exterior d’una escola, a la façana del costat de l’orxateria Xixonenca, que és al bell mig del Passeig... Per al gaudi d’una servidora, a la fal·lera artística s’hi van sumar els cartells del col·lectiu Acció Lila, que va decidir recordar a tothom que les manresanes tenim la regla. Un bon dia, cada superfície vertical del centre de la ciutat va patir un xarampió d’imatges sanguinàries. Si ets façana manresana, vius uns temps interessants.

A part del deliri mural, a la ciutat van apareixent raconets que abans no hi eren, sobretot al barri antic. Què fer amb el barri antic és una pregunta existencial per a un manresà. Quan va esclatar el Big Bang, el barri antic ja s’havia de restaurar. No saps què s’acabarà primer, si la Sagrada Família o la restauració del barri antic. Caminant pels seus carrers, em vaig adonar que sí, que ara llueix més i hi ha més ambient, però que es devia sobretot al naixement de botigues, hostals i bars. Alguns d’ells han aprofitat la jubilació de negocis de tota la vida, que han deixat unes carcasses vintage que, restaurades, fan força patxoca.

Quan veig tot això, penso fins a quin punt el veïnat té espais per a viure el dia a dia. Molt abans que prengués consciència dels canvis de la ciutat, ja m’havia topat amb una pintada que alertava dels perills de la gentrificació. Que dius, mira que falta temps perquè això passi a Manresa, però està molt bé que siguem tan previsors. A la premsa local, es publiquen escrits que demanen que s’evitin els errors comesos al barri vell de Girona on, diuen, els veïns no poden ni dormir ni caminar tranquils a l’estiu i malden per quedar-se al barri davant l’avanç dels pisos turístics. Al carrer, es va organitzar al juliol una manifestació per salvar l’escola popular, que fa classes de reforç per a la quitxalla de famílies sense recursos.

Molts canvis a la ciutat estan pensats per fer-la més turística, aprofitant, dit sia de pas, el patrimoni religiós. Quan expliquem això a algun dissortat interlocutor, afegim que Manresa és important per al cristianisme perquè el fundador dels jesuïtes, Sant Ignasi de Loiola, hi va passar una temporada, i que ara hi ha una comunitat jesuïta espaterrant. Llavors seguim, amb el pit un pèl inflat ―però no molt, car ser manresà és no mostrar gaire que t’estimes la ciutat, i per això retenim l’alegria, fent una expressió que sembla que intentem reprimir un rot―, explicant que ara tenim moltes comunitats religioses (musulmanes, budistes, de tot!) i que es fan diàlegs interreligiosos perquè tothom convisqui en pau. Vaja, que a Manresa ets atea i et fa il·lusió explicar aquestes coses. Per sort, ara que el teatre Kursaal ha sortit a un Sense ficció podem ampliar les batalletes de iaia gagà.

Quan veig tot això, penso fins a quin punt el veïnat té espais per a viure el dia a dia

La gràcia que a la capital del Bages es vulgui impulsar el turisme no és només que s’hagi d’escatir quina repercussió té per als veïns, com a tot arreu des que hem vist el que passa a Barcelona, sinó que ho ha de fer superant tres vicis que són intrínsecs al seu caràcter. El primer és la relació que la manresanor té amb els turistes. Ens els mirem amb una expressió bastarda de la incredulitat i la desconfiança. La primera reacció que tens quan veus un turista a Manresa és pensar que s’ha equivocat. O volia anar a Montserrat i ha fet llarg, o volia anar al Pirineu i ha fet curt. Quan t’adones que no, que la destinació final d’aquella persona és Manresa, automàticament penses que ves a saber quina mena de gent s’interessa per la ciutat, si no és un hippy nord-americà que ve a meditar al monestir de La Cova amb els jesuïtes.

El segon vici és fer obres públiques de gran envergadura que, en el moment en què s’inauguren, s’espatllen. Això no agrada gaire als turistes. Tampoc als ciutadans, que com a bons manresans s’ho prenen amb conya. Anys enrere, es va organitzar un concurs popular per triar els nyaps urbanístics més insígnies.

El tercer vici és agafar qualsevol espai o quelcom que pugui recordar vagament a un patrimoni cultural i sepultar-lo sota tones de ciment per fer-hi un aparcament, si pot ser de zona blava. Qui diu aparcament diu una d’aquelles places àrides amb quatre arbres tísics perquè la mainada s’hi deixi les dents quan hi jugui i es fongui de calor a l’estiu. Els manresans tenim les dents dures com diamants, de jugar a les places, la pell d’armadillo, de la xafogor estival i la rasca que fot a l’hivern, i el coll esparracat de brànquies, per sobreviure els desbordaments del Cardener quan plou. Som com un personatge d’una pel·lícula de Guillermo del Toro.

Molts manresans de la meva generació vam marxar de la ciutat a buscar-nos la vida a altres racons de Catalunya o a l’estranger. Ja a l’edat de tenir canalla, alguns hi han tornat, i d’altres hi anem tornant. Quan ens trobem per casualitat, el primer que comentem és que ja no hi coneixem ningú. El segon, que la ciutat està més viva que quan érem adolescents. Que la gent té ganes de fer coses. Abans d’ahir, una manresana d’adopció ―sí, n’hi ha, us ho podeu creure?― m’informava que l’escola popular tornarà a estar en marxa el 15 d’octubre.