La societat creu que ser feminista és fàcil. Que bàsicament va d’estar enfadada tot el dia, de queixar-te de tot perquè et facin cas, de viure del teu lament a còpia de subvencions, d’odiar molt fortament els homes, de tenir enveja de les noies que s’arreglen i de buscar gent que et folli malament. Ja m’agradaria que fos així. Seria menys complex i caòtic. Des que vaig decidir ser feminista, m’he hagut d’enfrontar a cinc facetes del jo, com si de l’interior de la matèria grisa haguessin ramificat cinc caps d’hidra que batallen famolencs per ser els primers a queixalar un pobre vedell.

La primera que se’m va desvetllar va ser la descoberta. Iniciar-te en el feminisme és similar a quan duus per primera vegada les ulleres que corregeixen la miopia. Ho veies tot borrós, i de sobte el món torna a ser nítid. Comences a veure com el sexisme perfila la realitat. Et sents alliberada. Llegeixes feministes famoses —ara toca el Tots hauríem de ser feministes de Chimamanda Ngozi Adichie—, et subscrius als articles de la Barbijaputa, t’empasses els capítols d'El conte de la criada un rere l’altre fins que et sagnen els ulls, fas cursos d’aquells que s’imparteixen un dimarts de cada mes a la biblioteca i comparteixes per internet totes les estadístiques indignants que confirmen allò que sospitaves: que el món ha conspirat deliberadament per sotmetre’t. Fas les primeres amigues feministes i vas per primer cop a manis a cridar contra l’heteropatriarcat capitalista i a fer el símbol del triangle amb les mans. Si deixes que aquesta cara et domini, viuràs una eterna infantesa. El que n’has de preservar és la il·lusió per les teories i activismes feministes i per fer coses amb les amiguis.

Un cop assimilada la pujada d’oxitocina de la fase de la descoberta, vaig començar a pair el merder on m’havia ficat. Aquí és on floreixen la resta de cares. Una és la negació. “És impossible que tot estigui pensat per sotmetre’m. Soc on soc per culpa meva. Moltes dones són unes bledes, i ens fan quedar malament a la resta. La majoria de dones tenen interessos i habilitats socials diferents als dels homes. O canviem l’educació o malament anem. I ja és hora que moltes facin un pas endavant i dirigeixin coses. Els homes també pateixen el sexisme. Pobrets”. Ets hipercrítica amb les autores feministes. Sobretot amb la Barbijaputa. Regires amb lupa tooots els escrits, a la recerca d’una contradicció anecdòtica que demostri que tot és una martingala. Si deixes que aquesta cara et domini, et convertiràs en Christina Hoff Sommers, filòsofa feminista que ha llegit molt sobre feminisme i ha arribat a les mateixes conclusions feministes que Rouco Varela. El que n’has de preservar és l’esperit crític envers les teories i activismes feministes. Sobretot amb la Barbijaputa.

Des que vaig decidir ser feminista, m’he hagut d’enfrontar a cinc facetes del jo, com si de l’interior de la matèria grisa haguessin ramificat cinc caps d’hidra que batallen famolencs

Una altra cara és la foucaultiana-butleriana. Quan es va despertar, no havia llegit ni el filòsof francès ni la pensadora estatunidenca, però havia arribat a la mateixa conclusió. “L’existència de la humanitat es regeix per relacions de poder. I el poder és masclista. Tot el que faig pot contribuir al masclisme. La forma en què m’he entès fins ara, com soc, el que m’agrada, el que desitjo, també és masclista. M’he comprat uns mini subratlladors de tons pastel amb dibuixets cuquis que són més cars que els normals, estic pagant la taxa rosa! M’agrada depilar-me els llavis de la fufa, estic reproduint una representació cosificadora-pornogràfica-xarona del cos femení!” Si deixes que aquesta cara et domini, et poden passar dues coses. L’una és sentir-te com una gelatina òrfena de fonaments sòlids que prefereix quedar-se en un raconet d’una habitació fins a la fi dels temps per evitar causar més mal. L’altra és convertir-te en una feminista ultraortodoxa que qüestioni el feminisme de les dones que han comès actes que consideres contraris a la (teva) doctrina feminista. Els ho faràs saber amb un “dius que et consideres feminista” o un “si és que de veritat ets feminista” que faràs lliscar sibil·linament entre una ganyota aprimadora de llavis i arrufadora de nas. El que n’has de preservar és l’habilitat per passar-t’ho bé a la vida sent crítica.

Lluitar contra una de les principals causes de desigualtat al món, el sexisme, és ja en si un acte que genera mala llet. El camí és llarg i esgotador. De tant en tant, mires enrere i veus que la societat, en el millor dels casos, va xino-xano. En el pitjor, et llança pedres a l’esquena. Quan li dius que ja n’hi ha prou, et mira amb cara de “dooona, és que tot t’ho prens malament!”. Tornes a mirar cap endavant i veus la caminada que queda. I esclata la ràbia. En els millors dies, mentre els ulls llegeixen l’últim lament d’un senyor que es queixa que se’l censura per ser home escrivint-ho en un mitjà de gran tirada després de passar per caixa, la ment trama formes de destrossar el mobiliari urbà sense que t’acusin de terrorisme. En els pitjors, t’imagines entrant a casa del senyor i fotent-li un jec d’hòsties mentre l’insultes bramant. Corres el risc d’allistar-te a una de les guerres feministes hiperventilades de Twitter. Trans contra TERF, prosex contra abolicionistes, pro-gestació subrogada contra anti-ventres de lloguer, lactància materna contra Lliga del Biberó. Oblida’t de les experiències que ofereixen una visió complexa de la realitat a la vegada que denuncien la toxicitat d’algunes posicions. Tria un bàndol, escriu amb majúscules i no paris atenció al que diuen les altres. Si ho fas, fes-ho amb prejudicis. Si deixes que aquesta cara et domini, seràs una feminista intenseta. El que n’has de preservar és la guspira de mala llet.

Mentre m’enfrontava a les emocions i dilemes propis d’algú en una posició oprimida, va brotar la cara interseccional. Aquella veu de la consciència que recorda que, en alguna altra faceta de la vida, tinc una situació privilegiada que fot la vida enlaire a les altres. Gràcies a la veu, em vaig adonar que, en els àmbits en els que tinc privilegi, m’he comportat i he pensat com ho fan els homes en relació a les dones. És una fase antropològicament interessant, en què descobreixes una part fosca de tu mateixa. “Si els laments dels homes sobre el feminisme em semblen absurds, és probable que a una dona negra els meus sobre la raça també l'hi semblin”. Entens millor els homes, què pensen i com se senten. Si no saps entendre aquesta veu, es transformarà en un cor de boques que faran ressonar dins la closca les angoixes de la resta de cares, però pervertides pel punt de vista de ser una privilegiada. Si l’ignores, només et preocuparàs de les dones que són com tu. Si deixes que et domini, la noció de dona s’esmicolarà. No sabràs ni de qui reclames la llibertat ni amb qui ho fas. El que n’has de conservar és entendre la realitat de les dones en la seva complexitat.

Hi ha dies en què una de les cares treu més el cap que les altres. Quan passa, a la lluita contra les perversions del sistema sexe/gènere actual s’hi suma la de domar la bestioleta en qüestió. A vegades reps el calbot d’alguna companya i això t’ajuda. Hi ha dies en què aconsegueixo dominar-les. Llavors em sento preparada per enfrontar-me a qualsevol afer masclista o debat dens sobre gènere amb la seguretat de la Daenerys Targaryen de Joc de Trons amb tres dracs sobrevolant una flota naval espaterrant que trasllada dos exèrcits de guerrers terribles. Al ritme d’una música mega-èpica.