D’uns anys ençà, passejar per uns multicinemes és el més semblant al que seria caminar per la ciutat ucraïnesa de Prípiat. Els pòsters i cartells de gran format que anuncien les pel·lícules que es projecten a les sales, o que ben aviat s’hi exhibiran, compleixen la mateixa funció que els edificis de la ciutat evacuada pel desastre de Txernòbil: testimonis tant muts com petris, ben eloqüents, del passat.
Amb el meu millor amic vam fer la prova: una pel·lícula de superherois; la segona, tercera o quarta part d’una saga cinematogràfica, generalment basada en un llibre; l’adaptació d’un llibre; l’enèsima pel·lícula de Stallone o Schwarzenegger, que acostuma a ser la segona, tercera o quarta part d’una saga cinematogràfica; una pel·lícula de Tarantino o d’algun altre director nostàlgic; l’actualització d’un clàssic; una pel·lícula espanyola; una pel·lícula espanyola del gènere Dani Rovira fent de sevillà a algun lloc; l’adaptació amb persones d’una pel·lícula de dibuixos animats; l’adaptació en dibuixos animats d’una pel·lícula amb persones; la segona, tercera o quarta part d’una saga cinematogràfica de dibuixos animats.
Tant la nostàlgia com l’evasió són ja un mecanisme de supervivència, i d’emancipació, davant d’un futur incert marcat per un present difícil
Arrufem el nas davant la decadència, malgrat que el meu millor amic i jo hi anem precisament per això. Si volem experiències noves, comprem entrades al Festival de Sitges, posem el Filmin o anem a una sala de pel·lícules iranianes subtitulades. Em fan sentir lliure, una viatjant del temps, del món, de l’univers, d’altres dimensions. Tinc ganes de menjar-me el món, amb les piles carregades. Quan apartem la mirada dels cartells del multicinemes, veiem la cafeteria on sopàvem quan érem adolescents, la sala de jocs on a un altre amic li sortien mil cames per trepitjar totes les marques del DDR, la cantina mexicana que ara és un bar de tapes, l’etern Farggi... Deu ser això, fer-se gran. Habitar un lloc i veure’l com era, no com és. No ho sé gaire, perquè no havia previst envellir. De més jove volia ser periodista de guerra. Tenia assumit que un bon dia trepitjaria una mina i saltaria pels aires, o moriria cosida a bales en un carrer de mala mort.
La decadència de les pel·lícules, majoritàriament nord-americanes, contrasta amb l’època daurada de les sèries, majoritàriament nord-americanes. Jauen entaforades en les plataformes de streaming a les nostres pantalles, esperant ser devorades amb fruïció i golafreria. Xesco Reverter explicava a TV3 que la bombolla de plataformes per veure sèries, que s’ha inflat gràcies a l’entrada de Disney i Apple, algun dia farà un pet com un aglà. Em pregunto quina mena de crisi desencadenarà. És una dinàmica que entenc, la de les crisis. Sembla que sigui la tònica que fa avançar les vides del precariat millennial. Crisi rere crisi. Merda sobre merda. Mort i... anava dir renovació, però no ben bé. Existència zombi? Renovació i cerca de la felicitat sota paràmetres no estàndards? Mort i oportunitat per esmenar a la totalitat el sistema? Com podem superar la condició pòstuma de Marina Garcés? El món ofegat pels algoritmes d’Íngrid Guardiola?
Com passa amb la vida mateixa, on moltes ens resguardem en les xarxes familiars i d’amistat per refer-nos dels cops, quan les sèries caiguin sobre els nostres caps, confio que ens puguem refugiar en els multicinemes, en els festivals i en les pel·lícules iranianes subtitulades. Tant la nostàlgia com l’evasió són ja un mecanisme de supervivència, i d’emancipació, davant d’un futur incert marcat per un present difícil.