Decathlon ven unes malles de gimnàs que fan l’efecte de tenir un ventre pla. És el complement ideal als sostenidors esportius que ressalten els pits (altrament dits push-up), que es poden trobar a botigues com l’Oysho. De mica en mica, es van reduint els usos de les samarretes de les manifestacions de l’ANC. O dels actes unionistes de socialistes, ciutadans i pepers amb l’extrema dreta (el masclisme el patim totes).
Peces com aquestes consoliden el gimnàs com l’interregne on les dones se suposa que no només hem d’esculpir els cossos perquè encaixin en uns cànons de bellesa modelats per l’anorèxia, la falta d’hidratació amb exercici espartà i el Photoshop, sinó també exhibir-hi uns estàndards “sobre els quals no tenim cap mena de control”, com observa Jia Tolentino. Has de ser sexi fins i tot quan treballes per ser-ho. S’ha d’erotitzar l’esforç que suposa convertir-se en sexi. L’anunci de depilació on la maquineta depila aixelles depilades.
Tolentino escriu que el model de dona ideal s’ha basat en l’optimització tant del seu aspecte físic com de les tasques que ha de realitzar, definides en funció dels gustos i necessitats de l’època en què viu. Ho exemplifica amb la moda athleisure, la roba esportiva de disseny, de la qual la malla amb efecte ventre pla o els sostenidors push-up en serien la versió per a tots els públics. El capitalisme hi té la mà trencada, en democratitzar les opressions disfressant-les de llibertat d’elecció. Com sentencia Tolentino, la roba esportiva, juntament amb les amanides envasades que permeten menjar mentre treballes, és un dels productes més il·lustres d’un sistema patriarcal-capitalista que converteix bellesa i treball en un estil de vida. Amb l’entusiasme com a clau de volta d’una ètica laboral destinada a justificar la precarietat com a nou model econòmic, l’autora apunta que moltes de les activitats que fem a les estones de lleure estan orientades a funcionar de manera més eficient en un món esgotador. Fins i tot el dolce far niente ha esdevingut una etapa del procés: descansem el cap de setmana per estar bé per als dies laborables. El cicle vital és ja totalment laboral.
La meva sensualitat és una sensualitat per a mi, no per als altres, em miro el meu cos com una màquina en forma per al meu benestar, no com a recurs material al servei de l’economia
Tolentino conclou que les dones hem destinat força recursos (econòmics, temporals), en nom d’aquesta optimització (auto)imposada, a realitzar tasques que, fet i fet, són absurdes. Val a dir que rebel·lar-s’hi també esgota. Ser dona en un món de gent esgotada és encara més esgotador perquè t’has de preocupar de coses infantils que la societat ha establert com a fonamentals, perquè el domini sexista s’ha basat en el control micropolític de cada una de les nostres accions quotidianes.
Per exemple, un home entra a un spa amb el pit al descobert sense pensar-s’ho. Jo, en canvi, m’ho he de rumiar. Puc fer-ho, exposant-me a generar incomoditat al meu entorn. Per altra banda, em fa vergonya. Si algú de vosaltres pensa que si no faig topless és perquè soc una puritana carregada de punyetes, que parli amb els que em diuen que les dones hem de tapar-nos els pits perquè despertem el desig sexual dels homes. I a veure si de pas us mateu entre vosaltres. Quan t’escarxofes a un jacuzzi, o a qualsevol artefacte que xipollegi bombolles, la part de dalt del biquini se’t transforma en dues bosses de plàstic de supermercat sacsejades pel vent. Com a la pel·lícula American Beauty, però amb un aiguaxirri clorós i calent que se’t queda entre la pell i la tela. Vull sentir les bombolletes entre les tetes (lema del 8-M #MugronsLliures).
Es tracta d’un cas banal, si voleu, però aquesta micropolítica es manifesta en àmbits com el laboral. “Somriu, a la tele sembla que estiguis enfadada”, és una crítica constant que rebo. A veure, Josep Maria, si ric quan parlo dels presos polítics semblaré una psicòpata. O de Ciutadans. L’enveja de penis existeix. Tinc enveja dels homes blancs que es poden dedicar a parlar de temes transcendentals perquè, per una banda, han convertit la seva quotidianitat en transcendència i, per l’altra, perquè no han de perdre el temps reivindicant coses, com no portar les aixelles depilades, com a eina de subversió al sistema. Perquè, per a una dona, no portar les aixelles depilades és una maleïda subversió del sistema. No perquè les dones siguem infantils sinó perquè, repeteixo, la societat és infantil. Veu pèls a les aixelles de les dones i uhh, no és net. Per l’amor de Déu, Joan, que he vist guerrillers de les FARC a les teves.
Al gimnàs, porto malles arrapades i tops que em descobreixen les espatlles i tenen escots. En més d’una ocasió, quan tinc calor o faig hipopressius, em trec el top i vaig amb sostenidors esportius. Per a mi, aquests actes formen part de la llibertat corporal, de la connexió entre cos, plenitud i sacrifici que sento quan faig exercici d’ençà que jugava a waterpolo. La meva sensualitat és una sensualitat per a mi, no per als altres, em miro el meu cos com una màquina en forma per al meu benestar, no com a recurs material al servei de l’economia. Per això em nego a comprar-me una malla efecte ventre pla o uns sostenidors push-up; erotitzarien la meva experiència per tal de posar-la al servei d’un altre. Torno a Jia Tolentino: quan ets dona, les coses que t’agraden solen actuar en contra teva. Un cop, fent pilates, una adolescent mirava de cua d’ull la meva panxa a través del mirall. Va girar la vista cap a la seva, i va fer una ganyota de decepció. Vaig maleir el sistema que fa que una adolescent se senti malament fitant la panxa d’una dona. Una dona que, dit sia de pas, cada dia es posa de perfil al mirall i maleeix la corbeta que emergeix entre la part alta del ventre i el pubis.
Em sap greu haver hagut d’escriure un altre article parlant de coses banals. Fins que no deixeu de tocar les pilotes a les dones per qualsevol cosa que fem, us en cruspireu molts més. És la meva venjança.