Trobar les paraules, l’objectiu de l’article, la reflexió adient... Però m’he quedat clavada en la història de la Marta i en Ramón, i els seus dos fills petits, un d’ells acabat de néixer; els quatre trobats morts, abraçats, arrecerats al lavabo de casa seva, en un intent desesperat de sobreviure al foc. I en imaginar aquesta escena tan terrible, les idees es col·lapsen i perden el seu sentit.
Certament, hi ha desenes d’articles que mereixeran ser escrits: les històries de cada víctima devorada pel foc; els relats de les famílies que han sobreviscut, però ho han perdut tot, casa, records, esperances; les experiències esfereïdores dels bombers. I, des d’una perspectiva més prosaica i exigible, les causes de l’incendi, els interrogants sobre la construcció, les imprudències, si existissin... Paraules i paraules per entendre el context, formular les preguntes necessàries, exigir les respostes, esbrinar les presumptes responsabilitats...
Però en intentar escriure un text fred, allunyat de les emocions, l’article se’m trenca a bocins, eixorc i inútil. I tot em retorna a la Marta, en Ramón, els seus fillets. No puc imaginar una escena més colpidora, ni una història més trista. Una família que es construïa, un nadó que just iniciava el camí de la vida, milions d’il·lusions i, de sobte, el foc, la por, la lluita per sobreviure, la protecció dels fills, el fum... La seva mort, abraçats, com a símbol suprem de l’amor, una abraçada que conté totes les abraçades de la història. Però també com a metàfora de la insuportable fragilitat de la vida, la ganyota perversa del destí. On és el sentit? Quina idea transcendent podria explicar, fer entendre, il·luminar una foscor com aquesta? I quan les preguntes s’acumulen en el sac de la inutilitat, allà on perden tota possibilitat d’obtenir resposta, l’absurd de la vida pren cos de manera feridora.
Són quatre víctimes més d’una tragèdia que s’ha endut moltes altres vides, històries, memòries, il·lusions; però, alhora, són la trista al·legoria de totes elles
És en aquests casos en què res no té sentit, quan els creients prenen el seu espai i ens parlen de la fe. Personalment, puc entendre la força que emana de la creença en Déu. L’hauria demanat cada vegada que he perdut un ésser estimat. En aquells moments de profunda derrota, quan la pèrdua ens provoca un trencadís d’emocions, l’absència de fe ens deixa més sols, més abatuts, més desesperançats. Recordo que vaig tenir aquest profund sentiment d’abisme interior quan va morir el pare. Com m’hauria consolat poder-me agafar a una llum llunyana, un alè superior, un bri d’esperança! Però creure en Déu no és una taula de salvació ocasional, sinó un acte de transcendència, i si hom no ha arribat a aquest punt, no pot fer-se trampes a si mateix. En aquest sentit, no m’avergonyeix reconèixer que envejo profundament els creients, perquè, tot i patir el mateix dolor, no estan tan perduts, ni tan espantats davant la mort.
Acabo aquest article com l’he començat: amb desesperança. Només ha estat un intent inútil d’expressar la barreja d’emocions que m’ha provocat la història d’aquesta família. Són quatre víctimes més d’una tragèdia que s’ha endut moltes altres vides, històries, memòries, il·lusions. Però, alhora, són la trista al·legoria de totes elles, perquè condensen la tragèdia en estat pur. Una família jove, un nadó que començava a bategar, un projecte de vida estroncat, l’amor en el darrer moment.
Rèquiem per València. Descansin en pau.