Fa pocs dies van aparèixer unes grans taques de pintura groga a l'entrada de la casa del jutge Llarena a Sant Cugat del Vallès. A continuació les va reivindicar Arran, les joventuts de la CUP. Per acabar-ho d'adobar, ho van fer tot citant unes paraules de l'etarra marxista-leninista José Miguel Beñarán Ordeñana, Argala. Deia literalment la piulada d'Arran: "Fem nostres les paraules d'Argala: “Los pueblos no practican la violencia por gusto de hacerlo. [..] La violencia popular es siempre defensiva frente a la violencia institucionalizada de la clase explotadora, y por lo tanto completamente legítima”".

Més recentment, algú va punxar les rodes i va pintar una esvàstica al cotxe del nou president del PP de Catalunya, Alejandro Fernández. Que jo sàpiga, ningú no ha reivindicat aquesta segona barrabassada.

Segurament, em temo, els autors d'una i altra bretolada deuen estar contents, el pit inflat, satisfets per unes pintades que deuen considerar poc menys que una heroïcitat. Una heroïcitat que només té tres condicions necessàries: tenir pintura, un punxó i no tenir gaire seny.

Podria dir a aquestes aficionats —un dels grans problemes del procés independentista ha estat justament aquest, l'excessiva abundància d'aficionats— que és moralment censurable el que han fet. Que no està bé emprar la violència contra aquells que tenen una ideologia que no ens agrada. Que aquests no són els valors que defensa l'independentisme. Però no crec que això els importi gaire. Tampoc crec que els afectin les condemnes que han rebut per part de molts dirigents independentistes (i d'altres).

Però és que, a més de ser tots dos atacs —contra la casa de Llarena, contra el cotxe de Fernández— reprovables, no fan altra cosa que perjudicar l'independentisme. Així —i de forma més que previsible, de manual—, l'unionisme s'ha apressat a publicitar els lamentables fets i a treure'n tot el profit possible, culpant-ne els partits independentistes en conjunt, Pedro Sánchez i, com que hi ha eleccions a Andalusia, també Susana Díaz.

Que els atacs unionistes contra l'independentisme siguin nombrosos i normalment silenciats no justifica cometre pífies viscerals i infantils, que no fan sinó mal a la causa que suposadament es defensa

Observem per exemple, la reacció de Pablo Casado, que diumenge va atribuir als "feixistes d'Arran" també l'atac al cotxe de Fernández. El president del PP exigeix, a banda d'aplicar de nou el 155 a Catalunya (però ara elevat al quadrat), que no hi hagi més "cessions" de Sánchez als que permeten que "trenquin la cara  a una dona per treure llaços grocs", "apallissin policies" o "facin escarns" a un jutge del Suprem (Llarena). També va equiparar els llaços grocs amb les estrelles amb què els nazis marcaven els jueus.

Casado —com Albert Rivera— deixa anar moltes mentides, manipula constantment i inventa amb mala fe. El seu entusiasme per la postveritat la demostra pràcticament cada dia. (I no només quan parla de l'independentisme: per a ell el que va fer Espanya Amèrica no va ser un genocidi ni una colonització. Ni tan sols una conquesta: "El que fèiem era tenir una Espanya més gran".)

Les estratagemes de Casado i de tants altres com ell són més antigues que l'anar peu. Es tracta, per exemple, d'agafar les pintades a casa de Llarena i les destrosses al cotxe de Fernández —que poden haver estat obra de dos o tres individus o, fins i tot, d'un de sol— i estendre'n la culpa a tots aquells —milions de persones— que no comparteixen la visió que l'extrema dreta té d'Espanya.

Que els atacs unionistes contra l'independentisme, contra seus de partits, contra persones que porten un llaç groc, etc., siguin nombrosos, i normalment silenciats, no justifica cometre pífies viscerals i infantils, que no fan sinó mal a la causa que suposadament es defensa.

El que he provat d'explicar en aquestes ratlles és tan senzill d'entendre, tan bàsic, tan de primer d'ESO d'estratègia política, que em costa molt reprimir l’emprenyada davant una mena d'actes que són doblement dolents: perquè ho són moralment, per se, i perquè no fan cap altra cosa que regalar munició a aquells que volen liquidar, que volen esborrar del mapa com més aviat millor, el sobiranisme i l'independentisme.