La reordenació de l'anomenat espai postconvergent es materialitzarà a cops de destral. Carles Puigdemont està aplicant el “amb mi o contra mi”. No és la primera vegada. Ha esdevingut impossible la convivència entre dues maneres de veure les coses. Després de pressionar per terra, mar i aire, va decapitar Marta Pascal i altres dirigents per haver fet fora Mariano Rajoy de la Moncloa donant suport a la moció de censura. Puigdemont —per raons que costen d'entendre— preferia que el PP continués governant. Una mostra de l'estil que gasten alguns puigdemontistes, i em sap molt greu dir-ho, és la piulada amb què el president Torra va donar la benvinguda al PNC, tot atacant Marta Pascal utilitzant una frase manipulada.

Ara, davant la resistència de la direcció del PDeCAT a plegar-se als desitjos de Waterloo i, entre altres coses, dissoldre's, Puigdemont impulsa una revolta interna que només pot acabar amb el trencament del PDeCAT o el seu esmicolament. Veurem fins a quin extrem el PDeCAT pot oposar resistència a l'ofensiva desplegada, que compta amb el suport dels presos Rull, Turull i Forn.

L'últim atac és un manifest de gent de l'entorn de Puigdemont per tal de fer por i soscavar la direcció de Bonvehí. Molts s'han apuntat o s'apunten ara als rengles de Puigdemont simplement perquè pensen que és el cavall guanyador, o per por que si no ho fan, seran castigats. O perquè viuen al dia políticament parlant. Si rumiessin a mitjà termini, s'adonarien que el realisme s'acabarà imposant vulguis no vulguis.

Mentre Puigdemont i la seva guàrdia de corps alimenten la confrontació amb l'Estat sense quarter ni respir (ni pla conegut), els que lideren el PNC i el PDeCAT s'han situat en el realisme

La incapacitat del president Puigdemont i els seus partidaris per arribar a compromisos i resoldre les coses a través del pacte no deixa de ser preocupant. Com també resulta desconcertant l’al·lèrgia d'Artur Mas a mullar-se, tot donant escalf per passiva a Puigdemont, a qui un dia de gener de fa quatre anys i en poques hores va encimbellar a la presidència de la Generalitat.

A part de tot això, i dels personalismes, ambicions, mesquineses i ressentiments, que naturalment hi juguen un paper destacat, el problema és que existeix un abisme estratègic i ideològic entre Puigdemont —antic alcalde convergent de Girona— i tant el PNC com una bona part del PDeCAT. I això és molt difícil de superar o arreglar, molt.

Estratègicament, mentre Puigdemont i la seva guàrdia de corps alimenten la confrontació amb l'Estat sense quarter ni respir (ni pla conegut), els que lideren el PNC i el PDeCAT s'han situat en el realisme i saben que cal un independentisme molt més fort per obligar l'Estat a parlar seriosament d'un referèndum.

Ideològicament, Puigdemont i l'heterogeni conglomerat entorn seu se situa, agafat en conjunt, a l'esquerra. De fet, les seves posicions es troben enllà del PSC. No és aquesta la sensibilitat ni dels de David Bonvehí ni dels de Marta Pascal, que busquen una centralitat àmplia, del centreesquerra al centredreta, i on hi són notoris els accents liberals combinats amb la defensa de polítiques socials.

Desconec, esclar, com de rebregat quedarà exactament el PDeCAT després de les destralades de Puigdemont. En el cas dels de Pascal, tenen clar que es presentaran a les pròximes eleccions al Parlament. El seu objectiu no pot ser altre que aconseguir grup parlamentari, encara que sigui modest, i treballar des de l'oposició per consolidar-se com una opció confiable. No resultaria absurd un acord amb el que quedi del PDeCAT. Al cap i a la fi, no hi ha gaire diferència entre uns i altres, molts d'ells companys de files fins fa ben poc.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Agustí Colomines
Opinió Destorbeu-los! Agustí Colomines