La CUP es va reunir diumenge a Celrà (Gironès) per fer balanç i discutir el seu futur estratègic i organitzatiu. Va ser, diuen les cròniques, un debat, a més de llarg, molt viu. No consten aquest cop empats miraculosos.

El debat estratègic no ha produït cap reconeixement d'equivocacions, ni tan sols de relliscades, durant el llarg procés que va conduir al fracàs posterior al 27 d'octubre del 2017. Només algunes al·lusions genèriques a possibles errors. Tampoc no va sortir cap dels dirigents, ni crec que surti, a demanar perdó per haver contribuït, a força d'un incessant torpedinament, a l'enfonsament final de la nau. Gràcies a la capriciosa aritmètica parlamentària, malgrat ser pocs ―relativament―, els cupaires van fer molt de mal al gruix del sobiranisme i independentisme civil i polític.

Ara, quan el país es troba sumit en la tensa espera que ha de desembocar en les sentències sobre els Jordis i els dirigents postconvergents i republicans, era un bon moment per disculpar-se.

Se'm pot dir, estimat lector, que les altres forces, principalment el que ara coneixem com Junts per Catalunya i ERC, també van cometre moltes equivocacions. I tampoc no han demanat perdó. És cert. La diferència és que tant entre els primers com entre els segons hi ha molta gent conscient de fins a quin punt les coses es van fer fatal.

El problema de la CUP és que el seu ideologisme ―podria escriure aquí també sectarisme― els impedeix imaginar el grau de distorsió que el seu poder determinant va generar. I com de clarament ells van contribuir a fer que una cosa que ja era molt difícil ho fos molt més. Els aclucalls que duen els impedeixen, abans i ara, una anàlisi que pugui merèixer, encara que sigui aproximadament, l'adjectiu de realista o acurat.

El pecat dels líders de l'espai convergent i dels republicans va ser deixar-se arrossegar per la CUP i per la inèrcia general

D'una banda, hi ha el seu boicot, el seu sabotatge, constant i a totes. La seva obsessió a posar bastons a les rodes als governs de Mas, Puigdemont i Torra, als quals, en una entrevista a Catalunya Ràdio, aquest cap de setmana, Eulàlia Reguant acusava de vendre el país "a les grans empreses", entre d'altres floretes. Amb moments realment estel·lars, com ara el xantatge per fer fora Mas (al qual, satisfets, van enviar a la "paperera de la història"). Després de votar en contra dels pressupostos del govern Puigdemont, van començar l'etapa del president Torra proclamant solemnement que passaven a "l'oposició", com si anunciessin una cosa nova. Tot en nom i amb la coartada de la defensa de les classes populars, cosa que ho fa encara més irritant i dolorós.

Els convergents i ERC van ser, en relació a la CUP, molt miops. Especialment abans de les eleccions del 2015, quan van creure i van fer creure a la gent que votar la CUP, en el fons, més o menys, era com votar Junts per Catalunya. Van transmetre la sensació que, d'alguna manera, tot sumava, tot anava a parar al mateix sac independentista. Després va resultar que no sumava, sinó tot al contrari. L'abraçada, ja icònica, entre Mas i David Fernàndez el 9-N de 2014 va fer, en definitiva, molt de mal a convergents i a republicans, i va anar molt bé als anticapitalistes, que el setembre del 2015 van aconseguir 10 diputats.

En segon lloc, de la CUP és en gran part el copyright del "tenim pressa", és a dir, de la creença suïcida segons la qual calia córrer, posar-se la soga al coll a còpia de calendaris i deadlines, i, a més, prometre i reprometre coses impossibles. El pecat dels líders de l'espai convergent i dels republicans va ser deixar-se arrossegar per la CUP i per la inèrcia general.

Mariano Rajoy, des de Madrid, es va limitar a esperar que l'independentisme acabés posant-se ell sol a la ratera i a tenir cura que no tingués cap escapatòria ni alternatives. Aleshores, els ja postconvergents i els republicans es van aferrar a l'esperança que podrien forçar una negociació in extremis. La resta de la història, vostès, amables lectors, la coneixen prou bé.

Agustí Colomines
Opinió L’art de l’impossible Agustí Colomines