Tal dia com avui de l’any 1830, fa 192 anys, el rei Ferran VII ―sisè Borbó al tron espanyol― derogava la llei de successió fonamental, també coneguda com a llei sàlica, que havia decretat el seu avantpassat Felip V ―primer Borbó al tron espanyol― el 1713 i que, bàsicament, impedia a les dones ocupar el tron d’Espanya com a reines titulars. La llei sàlica havia estat decretada a les acaballes del conflicte successori hispànic (1705-1715), quan Carles d’Habsburg ja havia rellevat el seu difunt germà Josep I al tron austríac de Viena; i per tant, la seva candidatura com a monarca hispànic ja no despertava cap suport entre els seus antics aliats.

No obstant això, el règim borbònic espanyol volia evitar que les potències de l’antiga aliança austriacista substituïssin la candidatura de Carles d’Habsburg al tron de Madrid per la de la seva neboda Maria Josepa d’Àustria, filla primogènita del difunt Josep I; i a la qui, paradoxalment, Carles havia usurpat el tron de Viena emparant-se en la llei sàlica austríaca. En el moment en què es va decretar la llei sàlica espanyola (10 de maig de 1713), s'havien signat els acords de pau d'Utrecht (març i abril, 1713), que implicaven l’acceptació general del Borbó com a rei espanyol i l’obtenció d’importants compensacions per les potències aliades austriacistes, excepte Catalunya.

Passats 117 anys (1830), Ferran VII estava greument malalt a causa dels seus múltiples excessos i, en els seus quatre matrimonis, només havia tingut una filla, morta prematurament el 1818. En aquell context, la reina Maria Cristina, que temia perdre el poder i la invulnerabilitat que havien gaudit fins llavors (governaven el regne de forma tirànica i corrupta), va promoure la derogació de la llei sàlica per garantir la successió en favor de la pròpia descendència, tant si era un mascle com una femella. Sis mesos i mig després (10 d’octubre de 1830) naixia Isabel i, encara, vint-i-dos mesos més tard, ho feia Maria Lluïsa (30 de gener de 1832).

A la mort de Ferran VII (29 de setembre de 1833), la seva primogènita va ser coronada reina titular com a Isabel II, però qui va exercir el poder va ser la reina-vídua Maria Cristina de Borbó, hereva del “bolsillo secreto”, un fons opac procedent de la venda de la Corona espanyola a Napoleó (1808), que, durant la regència (1833-1840), va ser utilitzat per finançar la trama il·legal d’esclaus més gran del món, i diversos intents de cop d’estat a les joves repúbliques americanes. Maria Cristina de Borbó, per assegurar l’aplicació del nou reglament successori, va buscar el suport dels liberals espanyols, fins llavors proscrits, que van acceptar entusiàsticament a canvi de governar.