Dèiem ahir que quan Michel Rocard esdevé primer ministre no vol acceptar que Manuel Valls entri al seu govern perquè només és un apparàtxik. No té ofici ni benefici i li recomana que reprengui els seus estudis. Però Manuel Valls, que mai tindrà una feina desvinculada de la política, aconsegueix ja aleshores contradir el seu mentor i ser incorporat a l’equip de Matignon a través de les seves pròpies xarxes clientelars. Cal afegir que, en algun moment de la seva biografia, esdevé francmaçó; potser ja ho és aleshores, una característica que li serà enormement útil quan sigui nomenat ministre de l’Interior francès. El ministeri de la policia, així com a Espanya és un niu d’ultradretans, a França sempre ha estat molt influït pel grup dels de la G majúscula, l’escaire i el compàs. El secret i la conspiració semblen acompanyar sempre la meteòrica carrera de Manuel Valls, un home altiu, fred, colèric, venjatiu, temible, que sap desenrotllar-se molt bé en el territori de les ombres, dels silencis opacs, de l’activitat política clandestina que mai no es mostra davant de l’opinió pública perquè no pot mostrar-se.

El secretisme que ha envoltat sempre la figura política de Manuel Valls sembla tenir relació amb la seva passió pels diners i pel control efectiu de les fonts de finançament. Ja des de la seva època d’estudiant, com a conseller del primer ministre per a afers de joventut, durant molts i molts anys, el petit barceloní serà també l’administrador de la MNEF, la Mutuelle nationale des étudiants de France, la seguretat social dels estudiants francesos, un organisme riquíssim, amb gran capacitat econòmica i amb un notable poder i influència. Mai no s’ha pogut provar cap irregularitat que qüestioni la gestió de Manuel Valls, però el cert és que hi ha una casual coincidència cronològica. Als anys noranta esclata a França el famós cas de corrupció de la MNEF, una estafa que suposa l’enriquiment particular d’algunes persones i l’existència de falsos llocs de treball remunerats. Els implicats són destacats membres del Partit Socialista francès, concretament dos grans amics de Valls, Olivier Spithakis i Jean-Christophe Cambadélis.

Ja és ben curiós que Manuel Valls, aquest exlíder estudiantil, hagi fet tan pocs estudis i que, en canvi, s’hagi mantingut en tots els governs socialistes sense tenir cap capacitat tècnica derivada de la seva formació, sense tenir cap experiència com a alt funcionari de l’Estat ni com a expert professional en cap matèria. Efectivament, amb l’arribada de Lionel Jospin al càrrec de primer ministre, tornem a trobar el nostre català en un càrrec de gran responsabilitat del govern socialista, concretament com a assessor per a la comunicació. Esdevé també un important personatge en l’agència de publicitat Euro RSCG —actualment Havas Worldwide London— amb gran influència en l’àmbit internacional de la comunicació i del màrqueting polític. Valls, el socialista Valls, lluitarà amb gran determinació en la batalla comunicativa a favor de l’OPA de la BNP sobre Paribas l’any 1999, ni més ni menys que el primer banc de la zona euro l’any 2016. Després d’aquest èxit esdevindrà una figura imprescindible en el petit món dels grans negocis a París, amb un peu al palau de Matignon. Una peça clau en una xarxa d’interessos comunicatius vinculats a les altes finances, una xarxa en què participen els seus amics Stéphane Fouks, Jean-Christophe Cambadélis, Jean-Marie Le Guen i a la qual ben aviat es vincularà un nou “amic”, un personatge molt poderós i famós, un personatge tan determinant com el ministre de Finances de Lionel Jospin, Dominique Strauss-Kahn.

Manuel Valls no és altra cosa que un polític cruel, un integrista partidari de l'statu quo

L’èxit de Manuel Valls es consolida després del seu pas pel govern Jospin. Esdevindrà alcalde d’Évry l’any 2001 i diputat per la circumscripció de l’Essonne el 2002. François Hollande el nomenarà ministre de l’Interior i, més tard, primer ministre de la República Francesa. Encarna com ningú el socialisme que, per una banda, busca els vots de les classes humils i mitjanes i, per l’altra, té incestuoses relacions amb el capitalisme més salvatge. Amb el pretext de “modernitzar la rigidesa de l’Estat providència” tal com recomanava el seu mentor Michel Rocard, en realitat ha contribuït insistentment a desfer-lo i a americanitzar, a la manera de Trump, l’economia d’una potència tan important com és França. Sota la bandera d’“autoritat, seguretat, identitat”, el discurs polític nacionalista i estatalista de Manuel Valls competeix en el mateix territori que la ultradreta de Marine Le Pen, quan es reivindica com un ferotge enemic de la immigració extracomunitària, en sintonia amb l’actual política del ministre d’Interior d’Itàlia, Matteo Salvini. Es considera un “realista” davant de les il·lusions fantasioses de la redistribució de la riquesa quan, en realitat, Manuel Valls no és altra cosa que un polític cruel, un integrista partidari de l'statu quo, del conservadorisme més ranci i de la perpetuació de les desigualtats socials. Amb tot aquest currículum personal tan sucós, si mai esdevingués alcalde de Barcelona i a governar la capital de Catalunya, què podria sortir malament?