Sis mesos després, a poc a poc es va dibuixant el nou escenari cap a on evoluciona el tauler d’escacs global resultant del terratrèmol —amb rèpliques que es perllongaran en el temps— que està significant la Covid-19. I si és cert que des de bon principi intuíem que poc de bo podia resultar d’una situació tan sorprenent com contundent i inesperada, cada cop queda més clar que s’albiren uns temps d’una extrema volatilitat en l’esfera internacional, d’una incertesa i incandescència com feia anys que no vèiem.

Els disturbis als Estats Units i al Brasil en són indicis clars. No és casualitat que s’hagin donat als dos països amb un nombre de casos més alt de Covid-19 del món: els EUA frega els dos milions de casos i amb més de 100.000 morts, i el Brasil és a punt d’arribar als 700.000 casos i més de trenta mil morts. I si bé és cert que l’origen dels pitjors disturbis en més de vint anys als Estats Units és la mort en mans de la policia de Minneapolis d’un ciutadà afroamericà (i una gestió presidencial que tampoc ajuda gaire), a ningú se li escapa que la ràbia que aquest fet ha desencadenat s’ha alimentat i molt de la frustració acumulada d’aquests darrers mesos. Un temps on el racisme estructural als Estats Units s’ha vist confirmat de manera aclaparadora pel percentatge d’afectació i de morts pel coronavirus en la població afroamericana, molt superior al de la població blanca. I estem parlant de quaranta ciutats amb toc de queda, el desplegament de la Guàrdia Nacional i Policia Militar en diversos estats i la militarització de la capital, Washington DC; poca broma.

La qüestió, però, és que no es tracta de dues situacions aïllades. El potencial desestabilitzador de la Covid-19 en algunes de les principals potències mundials i, en paral·lel, en les relacions entres elles és realment alt; com la incertesa que se’n deriva. 

Continuant amb els Estats Units, l’espectacle de l’enfrontament entre el president Trump i diversos governadors —fregant la crisi constitucional—, els atacs a l’OMS o la progressiva i preocupant escalada de tensió amb la Xina, sempre en el context de la crisi del coronavirus, no fan preveure res de bo. I tot això en un context d’any electoral, amb una corba epidemiològica que es resisteix a descendir de manera significativa... i un dels presidents més polèmics de la història que opta per a la reelecció. I si bé el repunt de l’ocupació del darrer mes sembla que ha donat cert aire a la Casa Blanca, les enquestes demostren un gran malestar en àmplies franges de la societat nord-americana. Y les relacions amb aliats tradicionals de Washington —com Alemanya— passen els moments més tensos dels darrers anys. Territori abonat per a la incertesa.

Però de totes les variables i els canvis que el coronavirus està duent a l’arena global, els més rellevants segurament són a la Xina. I és que la pandèmia aporta elements que acompanyen a canvis de comportament de la potència asiàtica, i no es tracta exclusivament de Hong Kong. És evident que els canvis legislatius anunciats respecte a l’excolònia britànica fa temps que s’estaven preparant, però el context de la Covid-19 segurament ho ha accelerat. El món, en el fons, té altres problemes en què focalitzar-se i els Estats Units deixen d’estar —de lluny— en una posició de força per imposar-se ni en aquest ni en molts altres aspectes, i la Xina ho pensa aprofitar.

És més, els atacs llançats des de la Casa Blanca en referència al “virus xinès” no han tingut cap efecte real sobre Pequín, i més aviat han ajudat a consolidar l’evolució cap a una política exterior més agressiva com la que promou el president Xi Jinping. De fet, la comparativa de com s’està tractant la pandèmia a la Xina respecte dels Estats Units, amb totes les seves ombres i dubtes, no carrega pas a favor de Washington.

En un context com l’actual, on hi ha pocs països del món —i menys entre les grans potències— que puguin realment lluir la seva gestió de la pandèmia, els incentius i la temptació per trobar caps de turc interns o externs que ajudin a desviar l’atenció o redirigir la ràbia de l’opinió pública són molt elevats

I després de Hong Kong ve Taiwan. Amb pocs dies de diferència de l’anunci de la nova legislació sobre Hong Kong, amb les implicacions que comporta, el govern de Pequín retira la paraula “pacífic” de la seva crida anual a la reunificació amb aquesta illa. Però és que, en poques setmanes, aquests dos fets se sumen al setè incident —en el que duem d’any— entre les forces aèries xineses i taiwaneses; a noves escaramusses entre tropes xineses i de l’Índia en la zona fronterera en disputa a l’Himàlaia (i el conseqüent enviament de reforços a les dues bandes de la frontera); a l’enfonsament d’un pesquer vietnamita per part de la Guàrdia Costera Xinesa en aigües també sota discussió; o s’informa d’incidents de vaixells de la Xina al voltant d’una plataforma petroliera gestionada per Malàisia.

Tampoc podem ignorar la situació a la Federació Russa. Passats de llarg els 400.000 casos de Covid-19, i amb una corba de casos en creixement important, Putin està vivint la seva popularitat més baixa en molt de temps, alhora que el seguiment a les xarxes socials dels seus principals opositors puja com l’escuma. I tot això pendent d’un referèndum l’1 de juliol que ha d’aprovar la reforma constitucional que l’ha de perpetuar en el poder. Referèndum, però, que poc ajudarà a contenir la pandèmia.

En aquest context, les imatges de fa uns mesos en les quals Rússia enviava avions de càrrega plens de mascaretes als Estats Units o desplegava suport militar en la lluita contra el coronavirus al nord d’Itàlia queden molt lluny. I Rússia tampoc s’ha pogut estalviar tibantors amb la Xina, amb retrets mutus respecte el tancament de les fronteres terrestres o sobre la importació de nous casos d’un país a l’altre.

On també plou sobre mullat és a l’Amèrica Llatina, que, juntament amb els Estats Units, és el nou epicentre de la pandèmia, superen conjuntament els 3 milions de casos respecte dels 2,3 milions a Europa. El cas paradigmàtic és el ja esmentat Brasil, amb un president “negacionista”, fidel seguidor de la doctrina Trump, a pesar de ser ja el segon país del món en nombre de casos. Però veurem com reaccionen països com Xile, ara que ja ha superat els 130.000 casos, que arrossegua una temporada d’inestabilitat amb un govern fortament contestat al carrer (que recordem que va obligar a traslladar la COP25 de Santiago de Xile a Madrid); o el Perú que, a pesar d’haver pres mesures més estrictes, frega ja els 200.000 casos. El coronavirus també creix al Golf Pèrsic i a l’Índia i països veïns, on s’està aixecant el confinament més gran del món, que afectava aproximadament 1.300 milions de persones.

I és que en un context com l’actual, en el qual hi ha pocs països del món —i menys entre les grans potències— que puguin realment lluir la seva gestió de la pandèmia, els incentius i la temptació per trobar caps de turc interns o externs que ajudin a desviar l’atenció o redirigir la ràbia de l’opinió pública són molt elevats. Si això s’hi sumen lideratges polèmics o autocràtics, les tensions preexistents, o unes previsions a curt poc ufanes en l’àmbit econòmic; l’escenari al qual ens enfrontem és poc prometedor, i sobretot incert.

Mentre a Europa la tempesta (o la primera onada) amaina, a la resta del món la pandèmia creix, i amb ella la inestabilitat i la volatilitat.