Linus és un personatge entranyable de la sèrie d’historietes de Charlie Brown. Se’l reconeix de seguida per anar sempre amb una manteta blava, que porta invariablement sobre l’espatlla dreta, mentre utilitza el polze de la mà esquerra com a xumet. Linus és el germà petit de Lucy, que li pren el lloc davant el televisor i li insisteix perquè es desfaci de la seva “manta de seguretat”. Però és que a Linus, tot i ser prou intel·ligent per tenir sols 4 anys, encara necessita creure en carbasses màgiques i reafirmacions incertes per fer front al dia a dia. Linus, si ho recorden, s’entesta a no perdre mai la fe ni en els seus ritus ni en els seus mites: es veu a sí mateix com a filòsof i teòleg, i procura créixer mantenint l’equilibri. És, de fet, una metàfora d’incerteses i contradiccions no assumides i properes.

Molts dels moments en els quals apareix a la tira de Charlie Brown ens fan pensar en exemples à la Linus que trobem en la vida quotidiana, i ens faria sentir tendresa si la seva manera d’afirmar-se aconseguís sempre tirar endavant sense ferir ni fer mal a altres. De fet, una de les millors presentacions en societat de Linus van Pelt la va fer, en aquest sentit, el creador del personatge, Charles M. Schulz, que en dir: "Linus és el meu costat seriós, és l'intel·lectual de la casa, brillant, ben informat, cosa que suposo que pot contribuir als seus sentiments d'inseguretat". I som molts els que voldríem fer nostra la frase de Schultz si la inseguretat que li ha conferit al seu personatge, textualment, es traduís en l’acceptació del dubte. Si veiéssim, per exemple, les carbasses que ens donen com el que són, carbasses. Si acceptéssim que les errades de tria i criteri no es poden desbordar a la societat en forma del dogma que empetiteix i no volguéssim fer passar les derrotes per victòries ni ens confonguéssim d’enemic. Quan la deriva de la ficció surt de mare pot fer molt de mal i cal retornar de forma urgent a la realitat. Perquè el dogma per si mateix ja és prou dolent, però imposar-lo més enllà de la mesura, d’esquena a la raó, és molt pitjor.

No es pot insistir, i a aquestes alçades encara menys, en la confusió dels termes negociació i diàleg mentre es devalua l’una i l’altre. No es pot mantenir la ficció de fer passar l’impossible per raonable

No es pot insistir, i a aquestes alçades encara menys, en la confusió dels termes negociació i diàleg mentre es devalua l’una i l’altre. No es pot mantenir la ficció de fer passar l’impossible per raonable, ni voler fer creure que s’ha aconseguit la quadratura del cercle quan els problemes es fan més grans, els adversaris es veuen com a bocs expiatoris i els autèntics enemics com “l’amic imaginari” que ens ajuda a caure, fent veure que és al nostre costat en els pitjors tràngols. Així, s’estén la distopia del malestar com a diàleg utòpic, fins a incloure el PP i Vox en un futur proper, i s’ajuda que la profecia de les enquestes interessades s’autocompleixi blanquejant el pitjor de l’herència franquista: la corrupció i l’autoritarisme imperial de caserna i sagristia.

La tradició nostrada representa els nostres hereus i pubilles amb espardenyes i barretina o ret i mitenes, però mai amb manteta blava, de gairell, sobre l’esquena. Ni amb el polze de xumet. Som prou grans per deixar de costat les crosses psicològiques, i no donar vida a amics invisibles. Som prou forts i prou conscients com per cridar que el rei va nu. Perquè el rei va nu… i ho sabem, per més que seguim pagant les factures de tots els espavilats dels seus sastres.

Una nació mil·lenària pot tenir moments de renaixement i refundació, amb nous perfils de present i futur que l’haurien de fer més forta. I som moltes les persones —i no només independentistes— les que veiem en l’u d’octubre del 2017 com una mena de revelació plural, valenta i empoderada d’un poble que es sorprèn a si mateix —i s’agrada— en l’afirmació del dret nacional que la fa ser com és, la transforma i la fa créixer sense enganys ni crosses. No volem ni podem renunciar-hi perquè seria tant com fer-se enrere de la dignitat, i desistir del que som: la nostra identitat, el nostre coratge i la nostra memòria.