Fa molts anys, vaig ser soci d’una productora de cine anomenada Cuarteto, que va tenir el mèrit de produir Amor de hombre, la pitjor pel·lícula de la història del cinema espanyol, amb permís de Yo hice Roque III, dirigida per Mariano Ozores. Amor de hombre era i és una tortura ocular i cerebral, un projecte concebut per una de les sòcies de la productora que sempre em deia —quan venien mal dades o davant de qualsevol cabronada— que jo reaccionava sempre amb una educació molt anglesa. Dissortadament, aquest suposat do va resultar ser, amb el temps, una xacra per a la meva psicologia, i vaig haver de canviar d’actitud per protegir-me de certs depredadors que entenen la bona educació com una feblesa.

Real Madrid Televisión representa molt bé les característiques d’una regió que té l’esperit d’un rapinyaire. La pressió que exerceix aquest canal privat sobre els àrbitres abans de cada partit no seria acceptada per cap federació de futbol de cap país del món, menys a Espanya, nació que ha fet del madrilenyisme una causa sostinguda per tots els poders fàctics. Per dir-ho educadament: si no es digués Real Madrid Televisión, aquesta cadena estaria tancada i en espera d’un judici, acusada de violència psicològica sobre un gremi, l’arbitral, i d’expandir mentides, creant un clímax d’una violència de conseqüències incontrolables.

El Barça-Reial Madrid de diumenge passat va ser un escàndol que, per sort, va tenir com a testimonis milions de televidents bocabadats pel robatori; llevat de, és clar, els membres d’una Federació Espanyola controlada per un madridista, els membres d’una Lliga Professional controlada per un madridista i els tres tenors d’un Comitè de Disciplina controlat per tres socis del Reial Madrid. Amb aquest tribunal de la Inquisició blanc com la nata muntada i un àrbitre acollonit i manipulat psicològicament des dels mitjans fàctics de la caverna, què podria anar malament? Doncs quasi tot, si no arriba a ser per la qualitat d’uns jugadors barcelonistes que saben que, històricament, el Barça només pot guanyar una lliga jugant bé, a diferència dels representants universals d’un señorío cada dia més psicopàtic, acostumat a guanyar les coses por lo civil o por lo criminal, frase èpica pronunciada per Eduardo Inda quan parlava d’aturar les cavalcades de Messi per la gespa del Bernabéu.

I com que el futbol és el reflex de la societat, Real Madrid Televisión és al futbol el que Isabel Díaz Ayuso és a la política, presidenta d’una comunitat autònoma consentida pel poder pel fet de ser la garant de la unitat d’Espanya i de nodrir els ventres d’una casta que viu de la mamella governamental, sempre atenta a unes portes giratòries que li permet gaudir del “que hay de lo mío” amb la mala consciència tapada per la mala consciència dels altres. I quan parlo de casta, també em refereixo als bons catalans, homes i dones de bé que s’han acostumat a sucar amb porras el cortadito. Està comprovat que Madrid hipnotitza els arribistes i que per una genuflexió maten, talment com Belén Esteban per Andreíta.

Per experiència, passar-se el dia demanant perdó educadament només serveix perquè ens tractin com a babaus, mentre destaquen el nostre seny català

Com a representant d’un club i com a representant d’una comunitat, el que caracteritza Real Madrid Televisión i Isabel Díaz Ayuso és el mal guanyar típic dels que no perden mai. I és que ser del Reial Madrid és tan fàcil com ser presidenta de la Comunitat de Madrid. Vull una Lliga, aquí tens cinc Lligues. Vull una línia d’AVE que porti els madrilenys de vacances, aquí tens el corredor mediterrani i cinc línies d’alta velocitat, que, si cal, tindran una estació a la porta dels hotels d’una cadena que pertany a un empresari que sovinteja la llotja del Bernabéu. Ni a Real Madrid Televisión, ni a Isabel Díaz Ayuso li calen Negreiras per veure llum en la foscor, perquè ells són la llum i la foscor, i de Negreiras, en van sobrats. 

I davant d’aquest abús de poder, a Catalunya gaudim d’uns representants que, com jo, de tan educats semblen anglesos i rucs. Amb els anys he après que, adesiara, cagar-se en tot és bo per evitar futurs conflictes emocionals. Però els catalans som com som, una mica anglesos, una mica covards, una mica llepaculs, una mica mediocres. Tristament, però, el Barça ha decidit no protestar per un arbitratge tendenciós per raons que se m’escapen, encara que, sospito, les relacions entre Laporta i Déu no faciliten el dissentiment. I, com el Barça, la Generalitat de Catalunya hauria de posar el crit al cel cada vegada que Díaz Ayuso diu una de les seves bajanades contra el país que governa el president de la Generalitat, el de tots els catalans, un 'tot' que sempre carrega cap a una banda ideològica, que té Javier Cercas com a rapsode torero. De tan anglès, el virrei Salvador Illa pareix un servent comparable, per manipulador, al servent de Joseph Losey, però molt més servil que l’assistent creat pel dramaturg Harold Pinter amb relació al senyor de la casa. 

El Molt Honorable, però, no és l’únic anglòfil de l’equació. Els Ulisses de torn, els que ens havien de portar a Ítaca aprofitant les veles i els vents europeus, de tan anglesos, han resultat ser so average, incapaços, com han demostrat, de fer tot allò que van prometre per manca de capacitats, i és que, com en el futbol, contra una política decidida per decret, les dificultats se superen amb l’esperit i la qualitat de l’equip dirigit per Hansi Flick. A persones com Díaz Ayuso, que només entenen el llenguatge dels rottweilers, se les pot guanyar al camp, mai als despatxos.

I és cert. En una època de la meva vida, de tan educat, semblava anglès i imbècil. I a aquella sòcia ja li va anar bé la meva manca de pebrots. Però, per experiència, passar-se el dia demanant perdó educadament només serveix perquè ens tractin com a babaus, mentre destaquen el nostre seny català, que és com ser un anglès desorientat.