He llegit l’entrevista que La Vanguardia ha fet a Pedro Sánchez i fa una mica de vertigen veure la contundència amb la qual el president d’Espanya parla de la integració europea i critica els Estats Units. Encara que no hi hagi interès a recordar-ho, Sánchez no hauria arribat mai a la Moncloa sense l’1 d’octubre. Sense els ideals democràtics de l’independentisme, de fet, ni tan sols hauria estat secretari general del PSOE. Només cal recordar quin moviment popular li va permetre fer la seva gira per Espanya amb el Peugeot sense semblar un llunàtic.
Cada cop que parla, Sánchez recorda fins a quin punt Europa polaritza Espanya. La geopolítica dels Estats Units servirà cada cop més per recordar que, parafrasejant la mítica frase de Gaziel, la Unió Europea és l’enredada més gran que els catalans han fet als castellans des de la proclamació de la Segona República. L’europeisme de Sánchez fa venir vertigen perquè és una interpretació dels ideals catalans deslligada de la base popular i la tradició política que els justifica. Recorda massa la pressió que el nacionalisme català va haver de fer a Madrid, als anys 90, per garantir l’entrada a l’euro.
La llibertat retòrica que Sánchez té per desafiar els Estats Units i per presentar-se com un epígon de la integració europea, en definitiva, no ve de la força interna d’Espanya. Ni tan sols ve de tenir un exèrcit que es creu més fort del que és. Ve de la feblesa política de Catalunya, i dels beneficis que l’esquerra espanyola n’ha sabut extreure per poder disputar el domini de l’Estat. Com ja va passar amb la caiguda dels Borbons de l’Antic Règim, Catalunya té el patrimoni democràtic i simbòlic de la política espanyola. Però no té la força ni el context de llibertat que necessita per poder parlar amb veu pròpia.
No puc deixar de veure el mal de cames de Salvador Illa com una metàfora del pes estructural que Catalunya aguanta en aquest món de bojos
Els discursos europeistes de Sánchez no són falsos, i per això generen adhesions i desperten les pulsions obscurantistes de l’Espanya atlàntica, més connectada amb la cultura sud-americana i la nostàlgia de l’imperi. El problema és que neixen d’una lògica perversa —que ell i Brussel·les exploten sense gaires escrúpols. Sánchez es pot permetre pronunciar-los perquè ni els seus votants ni el seu partit no en pagaran el preu. En aquest sentit, no puc deixar de veure el mal de cames de Salvador Illa com una metàfora del pes estructural que Catalunya aguanta en aquest món de bojos, on la geopolítica es cuina amb sal tan grossa.
A mesura que Sánchez aguanti en el poder, la pressió sobre els polítics catalans anirà creixent i els anirà acostant els uns als altres, fins i tot contra la seva pròpia voluntat. L’artifici autonòmic cada cop protegirà menys els partits del país. S’ha vist amb el nerviosisme que ha provocat la foto de Sánchez amb Oriol Junqueras i es veu amb les piulades de política internacional que fa Sílvia Orriols —que sempre havia anat amb peus de plom, en aquest aspecte. Ara només falta que Puigdemont constati que no podrà tornar, o que torni i tothom vegi que la situació empitjora igualment.
En un estat democràtic seria un símptoma de solidesa que el seu president pogués anar tan fort en la política internacional i aguantar tant temps en el poder. A Espanya, però, la democràcia és un maquillatge que s’ha de refer constantment per mantenir les aparences. La democràcia espanyola necessita moviment per no perdre l’equilibri, igual que una bicicleta, i més des que ETA es va rendir i l’Estat va decidir que es podia parlar de tot menys de la independència. Com que no hi ha un consens de base, sempre hi ha una part que veu l’altra com a il·legítima i tothom es crispa quan s’intenta arribar a acords estables.
Per protegir-se, Sánchez ha convertit l’europeisme en una pantalla retòrica que a Brussel·les no li convé de desmuntar, tot i que tampoc la podrà aprofitar, mentre no tingui cintura per donar aire a Catalunya. El president Illa seria el relleu més natural de Sánchez. Però Illa és català, i els catalans, per més equilibris que facin, i més tolerants que siguin amb les desgràcies de la seva nació, no poden deixar de ser catalans. Ho vam veure amb Josep Piqué, quan el PP se les donava de catalanista i mirava de vampiritzar el patrimoni de Pujol. I ho vaig veure amb Macià Alavedra, quan entre els jutges i l’independentisme mediàtic es va intentar reduir CiU a la caricatura moral.
Desitjo tota la sort, tota la salut i tota la saviesa al president Illa. La necessitarà no només per pedalar, sinó per pedalar sense enganyar-se —en la direcció correcta.