No hi ha gel. Es veu que com que la llum anava cara, els fabricants no van fer estoc durant l’hivern. Llavors va arribar aquesta primavera inexistent per salvatge, aquesta onada de calor de maig a octubre. I ara resulta que ni gasolineres ni festivals ni ningú té glaçons. El cubito és el nou or (sòlid), encara que es fabriqui a marxes forçades les 24 hores del dia, 7 dies a la setmana. En alguns supermercats, la bossa de gel ha passat de 75 cèntims a dos euros. I amb racionament a dues bosses per cap.

Mad Max explica un futur apocalíptic, on falta aigua, petroli i energia. Hi ha una crisi econòmica. I es genera caos social. No sé si els sona, però només falta el caos social, si no compten les punxades a les discoteques. Una distopia en què brilla Mel Gibson, que va donar lloc al madmaxisme, una actitud pessimista davant d’un futur apocalíptic. Un corrent al qual sembla que hauríem de donar la raó, per poc que seguim les notícies d’aquest estiu.

La calor i la falta de pluja han deixat pantans buits i problemes de subministrament d’aigua. Alhora, per estalviar energia, el govern d’Espanya ha decidit que a partir de les 10 de la nit és millor viure a les fosques, i passar calor a l’estiu i fred a l’hivern. Tot després d’un virus que ha deixat enrere morts i dos anys de confinaments, que han facilitat que ara els governs colin mesures restrictives amb més facilitat. I espera’t.

Com amb la covid, no pot ser que abans que el món s’acabi patim tots ansietat i morim de tristesa

En fi, que si això no és una distopia, no sé quin nom deu tenir. I el problema és que l’esperaven al setembre, però ha arribat a l’agost, per fotre’ns les vacances. Sí, hi ha un problema de canvi climàtic. Hi ha una guerra que apuja els preus de l’energia i amenaça amb problemes de subministrament. Tot això és veritat i cal posar-hi remei. Però hi ha un problema.

I el problema és, a més a més, crear un clima d’alarma, d’apocalipsi, de caos. I la pandèmia ja ha demostrat que això és dolent per dos motius. Un, perquè es crea un marc perquè els governs retallin drets i llibertats sense massa qüestionament. I el segon, encara pitjor, tot i que no es vegi, és el de la salut mental. L’ansietat és la malaltia del segle XXI. En som conscients, però no fem res per canviar-ho. Al contrari.

I sense ànim de disparar al pianista, una part de la culpa és del tractament que es fa de la informació. Primer va passar amb la política. Es va començar a tractar com si a cada minut s’acabés el món. I no li ha donat, precisament, bona imatge. Cosa que no és massa bo per a la democràcia i és el caldo dels extremismes. I després va passar amb la informació sobre la covid, analitzant el marcador de contagis, morts, ingressats i corbes diverses minut a minut, sense temps de reflexió ni prou context. Només faltava que s’hi afegís la informació del temps. Terrible. Apocalíptic. Falten glaçons en una gasolinera i sembla que s’acabi el món. Visca Pedro Piqueras.

I el món en té molts, de problemes. Però, com amb la covid, no pot ser que abans que el món s’acabi patim tots ansietat i morim de tristesa. El món no el solucionaran les conexions d’Al rojo vivo, el programa que ha creat escola, però també un estil d’informació compulsiva no apte per a cardíacs.