La Directiva de Serveis de comunicació audiovisual es va aprovar el novembre de l’any 2018, fa gairebé quatre anys. Aquesta directiva s’hauria d’haver transposat a l’ordenament jurídic intern el 19 de setembre de l’any 2020, és a dir, porta més de 2 anys i mig de retard i conseqüentment s’ha obert un procediment sancionador contra l’estat Espanyol. La transposició de la Directiva, que marcarà el futur de l’audiovisual per als anys vinents s’ha fet tard, però sobretot s’ha fet malament. És una llei que no es correspon a un Estat descentralitzat, com teòricament és l’estat Espanyol, i no s’adequa al nou entorn audiovisual protagonitzat pels serveis audiovisuals televisius a petició i per les plataformes d’intercanvi de vídeos.

En aquest sentit, la diversitat cultural no està adequadament reflectida en la nova llei, atès que als grans serveis audiovisuals televisius a petició (Netflix, Disney, HBO, etc.) que tenen una presència gairebé nul·la de contingut en català no se’ls hi exigeix ni una mínima quota en la nostra llengua. La jurisprudència europea considera que la protecció d’una determinada llengua és una raó imperiosa d’interès general i sempre que s’estableixin mesures proporcionades i no discriminatòries es poden exigir quotes d’una determinada llengua.

Pel que fa a la contribució financera que es preveu per a aquests serveis, és molt reduïda, únicament d’un 5 %, en detriment del finançament de la producció audiovisual local, en català, i buscant exclusivament que aquests serveis s’instal·lin a Madrid. En altres països del nostre entorn, Itàlia i França, la previsió de contribució financera és significativament superior, entre un 17,5% i un 25 %. D’altra banda, la definició fixada de productors independents lesiona els drets d’aquestes entitats que són les que més contribueixen a la diversitat cultural i lingüística.

Pel que fa a les competències del Consell Audiovisual de Catalunya, no es reconeixen a l’autoritat catalana de regulació audiovisual competències de control i supervisió sobre serveis a petició i sobre les plataformes d’intercanvi de vídeos, que és on avui en dia està centrat el gran consum audiovisual, especialment entre els més joves. Aquest fet és especialment greu perquè redunda en una manca de control de continguts perjudicials per als menors, de continguts que promouen l’odi i d’aquells continguts que difonen desinformació, un dels problemes més greus de les democràcies occidentals.

Finalment, tampoc es preveu que els serveis de comunicació audiovisual televisius i els prestadors d’intercanvi de vídeos a través de plataformes contribueixin al finançament dels serveis públics audiovisuals televisius autonòmics, és a dir, a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; la contribució es destinarà en exclusiva a finançar a la Corporació Radio Televisión Espanyola.

Un text, per tant, decebedor i contrari als interessos de Catalunya, de la producció audiovisual en català i de la llengua catalana.

Roger Loppacher, expresident del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC)