Els primers dies encara no t’ho acabes de creure ni t'ubiques en el teu nou estat social. Et sorprens dient marit a la persona a qui durant tant de temps has dit parella. I potser, sense adonar-te’n, continues dient "la meva parella" perquè la paraula marit encara et sembla una mica estranya, com si pertanyés a una vida que acabes d’estrenar. I més per a una a qui tant li va costar tenir el títol de divorciada. Prima la morte che il divorzio, m’havien dit.
No ens recreem molt mirant els vídeos que ens envien els amics.
—Va anar bé, veritat?
Al Daniel no li agrada gaire mirar-se a les fotos. Jo, en canvi, tinc la necessitat de tornar una vegada i una altra a les imatges del casament: a la cara de la gent i les expressions de sorpresa. Tants anys planejant unes noces que, durant molt de temps, només coneixíem nosaltres. I després, de cop, ja està. Casats.
I la lluna de mel ha estat molt nostra. No hi ha hagut ni llits balinesos, ni espelmes, ni platges paradisíaques on no calgui mirar el rellotge. Hem fet el que ens agrada fer junts i que poques vegades podem fer sols perquè estem la major part del temps amb els meus fills. Anar al cinema, parlar altres llengües, visitar museus i exposicions, escoltar bona música, caminar més de quinze mil passos al dia, fer la migdiada sota un arbre, descobrir ciutats i llegir gairebé tanta estona com escrivim. Hem recorregut tres ciutats canadenques, alternant l’anglès amb el francès, menjant gastronomia popular i parlant del que volem escriure. Ben mirat, una lluna de mel no ha d'assemblar-se a la que ens venen a les revistes. I és que sembla que, si no té en el mostrari una piscina privada sobre el mar, una platja de sorra blanca i una habitació plena de pètals de rosa, no ho estiguis fent com toca. Com si l’amor necessités un escenari extraordinari per demostrar que existeix.
Quan la novetat ha deixat pas a la quotidianitat… potser és aquí on comença la veritable lluna de mel!
Però d’on ve, realment, aquest lloc comú? Hi ha diverses teories sobre l’origen de la lluna de mel. Una de les més conegudes, la relaciona amb l’antic costum de beure hidromel —una beguda fermentada a base de mel— durant el primer mes de matrimoni, fins al següent cicle lunar. La mel simbolitzava la dolçor dels primers temps de la vida en comú i la lluna, el pas del temps i la seva naturalesa canviant. També s’han explicat històries semblants relacionades amb Babilònia, on, segons la tradició, el pare de la núvia proporcionava al nuvi prou cervesa de mel per a un mes. Seria genial perquè el meu pare té un celler, però impossible en el meu cas, ja que la meva parella no pot tornar a tastar mai més res d’alcohol. A l’antiga Roma existia el costum que la mare de la núvia deixés mel a disposició dels nuvis durant la nit de noces. La mel, dolça, fecunda, estava vinculada a l’amor, la prosperitat i sobretot a la preuada fertilitat. En el nostre cas, ja no forma part del pla. Sabem que no volem tenir més fills. En el seu moment ens vàrem plantejar acollir, però no ho vam veure viable. Qui diu que és imprescindible tenir fills amb l’amor de la teva vida? No són, ni de bon tros, sinònim d’unió romàntica. I potser això també fa que m’interessi més l’altra metàfora: la de la lluna. Perquè la lluna de mel és lluna precisament perquè canvia. No sempre està pletòrica.
I aquí arriba el gran espòiler de l’amor: la passió dels primers temps també canvia. Minva, sí. Però no necessàriament desapareix. O fins i tot quan no la veus, saps que tornarà. Que es transforma. L’enamorament és intens, gairebé físic. Després arriba una altra cosa: el coneixement profund de l’altre. Saber com dorm, què li fa por, què el fa riure, quines manies té, com reacciona quan està cansat, què necessita quan no diu res. Quan la novetat ha deixat pas a la quotidianitat… potser és aquí on comença la veritable lluna de mel! Perquè la lluna de mel, en el seu origen, no feia referència necessàriament al viatge que avui associem als nuvis. Era sobretot un període, els primers temps després del casament. El viatge de noces es va popularitzar més endavant, especialment al segle XIX, quan es va posar de moda viatjar després del casament per visitar familiars i amics que no havien pogut assistir a les noces. I potser hem acabat confonent el viatge amb la lluna. Ens pensem que la lluna de mel és anar lluny. Quan potser és tot el contrari: trobar-nos allà on siguem. Encara que sigui a la taula de la cuina. Doncs els viatges, tard o d'hora, s’acaben. Les maletes tornen a l’armari. Les fotografies queden molt endarrere de la galeria del mòbil. Les ciutats desapareixen darrere la finestra de l’avió. Tornem a treballar, a engegar rentadores i a buscar les claus que hem deixat en algun lloc inversemblant. I llavors és quan sabem si la lluna de mel continua.
Potser l’important no és que la lluna estigui sempre plena, sinó saber mirar-la quan ho està. I brindar mentre ho estigui. No perquè sigui perfecte, ni perquè sigui etern, sinó perquè avui hi és. De la lluna de mel em quedo amb prioritzar-nos. La lluna de mel no ha de ser un destí, sinó un estat d’ànim. No és una suite ni una illa remota. És mirar amb ulls d’enamorat el món. I també mirar amb aquests mateixos ulls la persona que tens al costat quan el món ja no és tan extraordinari.