En l'últim sospir, com los gols que donen victòries agòniques o les cistelles sobre la botzina. Així prenem de vegades les decisions, no sempre adients. Tampoc és que pensar-mos-les durant setmanes o mesos siga garantia d'encert assegurat, val a dir. En tot cas, a part de coratge i gosadia, també ha d'haver-hi sempre una part d'intuïció en l'acció de triar. Qualsevol elecció té àngels i dimoniets flotant dins del nostre cap, i decantar la balança cap a un cantó o l'altre ve de pocs grams, de petits serrells sobre els quals, sovint, no hi tenim control.
La vida és una concatenació de decisions que anem prenent i que acaben marcant lo nostre entorn. O potser és lo context que mos rodeja lo que determina que acabem escollint una o altra opció. Som així perquè fem això o fem això perquè som així? La primera qüestió implica més responsabilitat personal i assumir reptes, la segona denota cert conformisme i alhora parla de genètica. A la primera el fet social és clau, a la segona ho és la genètica. Fins on la persona i el caràcter estan ja formats i fins quan es poden modelar?
Fins on la persona i el caràcter estan ja formats i fins quan es poden modelar?
Dins d'este espès bosc, de tant en tant, hi apareixen prats on reposar, que l'ombra és desitjable i desitjada, però una mica de fotosíntesi i caldoreta del sol és necessari per a desfer la rosada que congela. La claror justa ajuda a prendre decisions i contribuïx a fer caure a la nostra pesada aquelles eleccions que costen d'esporgar. L'equilibri és fràgil, i l'atenció, necessària. Aprendre a escollir predisposa el cos i el cap a crear nous espais de discerniment on poder recórrer més endavant i amb millor criteri.
En l'art de distingir —dins lo nostre comportament— entre la influència social i l'herència dels cromosomes (o en l'enginy de combinar-les totes dues) són benvinguts los llampecs sobtats a la nostra ment, que ens venen a recordar que hi ha una memòria latent i universal que desconeixem i que ens orienta d'acord amb l'experiència ancestral i els records que en guarda.
És en estos instants de lucidesa i de presagi que la mirada més l'encerta, quan més hem d'escoltar aquella veueta interior que mos parla des de ves a saber on. Una veueta amerada de saviesa, d'experiència ignota i conscient. Lo silenci necessari per a poder descobrir-la ve també donat per les persones que mos obrin camí, desbrossant-lo sense preguntar res. Persones que són com el llumet del passadís que es dixa engegada perquè quan te despertes de nit tingues un petit punt de referència.