N'hi ha prou de comparar els articles que La Vanguardia i The Wall Street Journal han dedicat al nou Twitter d’Elon Musk per entendre que no és un bon moment per passar-se de llest. Espanya ha entrat de ple en una d'aquestes crisis obscurantistes que acaben petant a tot Europa. Els catalans faríem bé d’allunyar-nos dels discursos dels partits i les seves menjadores. Hem de valorar les coses que encara tenim i treballar-les; concentrar-nos a fer créixer el nostre propi món aprofitant els mínims de protecció que ens dona Brussel·les.

Tard o d’hora hi haurà un moment que Europa tornarà a comptar amb Catalunya, perquè Elon Musk té raó i La Vanguardia només té l’obsessió de mantenir la unitat d’Espanya. De moment, però, la llibertat està en crisi i nosaltres hem perdut la finestra d’oportunitat que havíem tingut per participar en l’aventura de redefinir-la. Després del ridícul que vam fer, i de l’escarni a la democràcia que hem permès i sancionat, Europa ja només pensa a resistir. Els seus antics imperis fan pinya atrinxerats rere les runes de les seves conquestes passades. 

Per poder superar el daltabaix que ve en condicions, és imprescindible que acceptem que el país no està preparat per sostenir, en el pla col·lectiu, cap mena de conflicte amb Espanya. No només hem perdut la finestra d’oportunitat que ens havia donat la història a favor d’Ucraïna. El procés, i els cinc anys de Vichy, han liquidat el capital humà que havíem anat acumulant a les institucions i als cenacles econòmics i intel·lectuals. És normal que els titelles de Puigdemont es facin els milhomes, ara que venen eleccions, però no els hem de fer cas —com a molt algun retuit, perquè no sembli que se’ns ha endurit el cor—.  

Mentre el país no sigui capaç de regenerar la base de la vida nacional que va fer possible el procés, l’oposició al govern serà sempre pitjor que qualsevol govern.

Europa ha ampliat les nostres possibilitats de viure i de ser creatius fora dels circuits espanyols i només les podrem aprofitar si ens acostumem a ignorar els polítics i a prescindir del règim autonòmic. Quan treus el cap al Cercle del Liceu o al Círculo Ecuestre de seguida veus que la malla autonòmica s’aguanta sobre una aliança de perdedors fràgil i verinosa. Les elits viuen instal·lades en una mena de franquisme buit, que no té ni l’èpica malvada de la victòria feixista. Pel que fa als partits intervinguts pel 155, malden per legitimar-se a través d’humoristes i d’articulistes cínics, que es fan passar per rebels, però que corren com gossets darrere qualsevol salsitxa.  

El pal de paller del país necessita gent que visqui i que treballi al marge de la bombolla de Vichy. Si la situació comença a complicar-se, tota la feina que aquests anys hàgim deixat de fer fora de les piscifactories oficials ens caurà a sobre. Els propers anys, el pitjor enemic de Catalunya no seran Espanya o Rússia. Serà la mandra i la frivolitat que els partits han escampat entre la gent per justificar el seu col·laboracionisme. Justament perquè venen temps difícils hem de mirar de preservar una certa lucidesa. No ens podem permetre el luxe de perdre la perspectiva emmirallant-nos en polítics i en diaris putrefactes.

A la llarga, Catalunya no podrà resistir la pressió d’Espanya, ni del món, amb els partits que han legitimat el règim de Vichy. Les teories fabianistes, d’infiltrar-se a les institucions per influir, són com els 68 diputats de Junqueras per fer la independència: la llavor d’un nou desastre. Mentre el país no sigui capaç de regenerar la base de la vida nacional que va fer possible el procés, l’oposició al govern serà sempre pitjor que qualsevol govern. Si per salvar la cara a Puigdemont, o per seguir fent bullir l'olla, l’independentisme permet que els partits de CiU organitzin una mena de falsa resistència, la situació es tornarà encara més endimoniada.

Vichy necessita legitimar-se en vots. Però Catalunya necessita preservar una certa puresa de les urnes i del pensament per quan el context permeti de tornar a lluitar per restablir la democràcia. El sol fet d’evitar una segona part desastrosa del conflicte nacional seria, ja per si mateix, una gran novetat històrica. Espanya sempre ens derrota en dos temps. No cal que nosaltres mateixos ens posem la corda el coll; és més divertit i enriquidor lluitar per escapar-se. Jo, personalment, no em penso pas deixar caçar. Si al cap dels anys això dona per fer un club o un país, no depèn de mi. I és millor que caure en la total inanitat, després d’haver ballat com un pepet amb les més lletges.