Abans de la pandèmia, el meu pare i jo vàrem ocupar les llargues tardes d’un estiu fent un arbre genealògic amb els nostres parents. El meu cognom en la seva grafia actual és andorrà. I resseguint els casaments i naixements a les diferents parròquies, i la seva memòria més recent, vàrem poder refer més de 10 generacions enrere. La genealogia o la cerca dels orígens recents només és un exercici que poden practicar les persones del vell món. Moltes persones immigrades perden les arrels. Aquest desarrelament dels orígens geogràfics i genètics és encara més abrupte i sagnant quan els teus ancestres han sigut arrencats de la seva família i població i enduts en condicions infrahumanes a un altre país o, fins i tot, continent. Els segles XVII i XVIII van viure un èxode imposat brutalment a centenars de milers de persones joves africanes. L’esclavatge no només va implicar la pèrdua de la llibertat individual i la submissió a feines brutalment exigents, sinó que també anava dirigit a esborrar els passats individuals i la història de les seves poblacions, va anorrear les seves cultures i llengües i va propiciar la separació de famílies, ja que els seus membres podien ser venuts de forma separada. Un cop aconseguida l’abolició de l’esclavitud, més de 200 anys de la seva arribada a terres americanes, els nous homes i dones lliures havien oblidat el seu passat, però tampoc no eren acceptats com la resta de ciutadans lliures. La discriminació racial va fer que un petit grapat de trets físics molt concrets, sobretot el del color de la pell, però també l’arrissament del cabell, la forma del crani, els ulls, el nas i la boca, els caracteritzessin com a “negres”. Lliures, però sense tots els drets. Més vergonya, menys recursos, menys accés al coneixement, a la salut i a la riquesa. Encara avui dia en pateixen les conseqüències i, tanmateix, el passat dels seus ancestres com a esclaus ha sigut silenciat, com esborrat. És com si tampoc tinguessin dret a la memòria de qui van ser i com van viure els seus ancestres. Per això, la gran majoria dels afroamericans no coneixen les seves arrels més enllà de tres o quatre generacions prèvies.
La memòria s’esvaeix, la història s’esborra, però la genètica queda. Com he explicat moltes vegades, heretem el nostre DNA dels nostres progenitors, meitat de pare i meitat de mare. Ells també han heretat dels seus parentals, per tant, de mitjana hem heretat un 25% del DNA de cada avi/àvia. I així, el nostre DNA no només porta informació genètica de quines són les nostres característiques, sinó també és un puzle de DNA dels nostres ancestres. Actualment, les tècniques de seqüenciació massiva del DNA permeten analitzar el DNA de dues persones, comparar-los i inferir si estan emparentades genèticament. Com més relacionats (cosins germans, besavis amb besnets), més DNA compartim. Com més llunyana la relació, compartim menys longitud de DNA (menys peces del puzle), però si tenim prou informació genètica, també podem arribar a establir-ne la connexió de parentiu amb ancestres llunyans.
La memòria s’esvaeix, la història s’esborra, però la genètica queda
Ara bé, qui fa aquestes comparatives genètiques? Qui té les mostres de DNA i els bancs de dades per a estudiar-ho? La major part d’estudis genètics s’han fet en persones d’ancestralitat europea. Això fa que als Estats Units, les poblacions indígenes i les afroamericanes estiguin molt infrarepresentades. Cada vegada més se senten veus que volen una major equitat, però alhora, reivindiquen que qui ha de tenir accés a aquestes dades han de ser justament les comunitats més interessades/afectades. No volen deixar les seves dades genètiques en mans de qualsevol interès econòmic o espuri que encara incrementi més la inequitat i la discriminació que pateixen. Això fa que les qüestions bioètiques en tota recerca històrica, però especialment, biomèdica i genètica, hagin de ser particularment tingudes en compte.
Al voltant del 1774, es va iniciar el funcionament de la Farga Catoctin per fer bombes, campanes, munició i més tard, pots de cuina i altres eines de ferro, gràcies a la feina de centenars d’esclaus i també homes lliures afroamericans, que van treballar-hi en condicions duríssimes. La gent que hi va morir era enterrada en uns cementiris adossats, un dels quals va ser redescobert l’any 1979, amb les obres per a fer una autopista. De qui eren les restes humanes que s’hi van trobar? L’anàlisi forense inicial indicava que eren persones afroamericanes, moltes d’elles devien ser esclaves. Les restes de 27 persones (dones i nens, cap home) van ser exhumades i guardades a l’Institut Smithsonian de Washinton. La comunitat local va començar-se a interessar per la història de la farga i la gent que hi treballava, però hi havia poques dades als documents escrits sobre la gent que hi havia viscut en aquell lloc. Els esclaus eren tractats com a possessions i no era tan important qui eren sinó com treballaven. El fet que s’haguessin trobat només cossos de dones i nens apuntava que els homes havien d’estar enterrats a alguna altra banda. La pregunta, però, és qui eren aquelles persones? No es podien analitzar genèticament sense un consentiment informat dels descendents, però no se sabia qui eren ni ningú ho havia reclamat. Mitjançant una fundació, i en representació dels interessos de la població negra dels Estats Units, la comunitat local afroamericana de la zona va donar un consentiment col·lectiu perquè es poguessin analitzar genèticament aquestes mostres i cercar descendents actuals. Això es fa amb les persones actuals, però amb persones desconegudes que van morir fa 250 anys, era tot un repte.
Van contactar amb un grup de genetistes molt potent de Harvard, que ha analitzat el DNA d’aquestes 27 persones, amb l’objectiu de poder determinar si tenien relació entre elles, quins orígens genètics tenien (africà, europeu…), si tenen relació genètica i parentiu amb persones d’avui dia; i quines variants genètiques podien impactar en la seva salut. En primer lloc, demostren que aquestes 27 persones de la farga Catoctin pertanyen a 5 famílies diferents, amb mares, nens i familiars pròxims. Totes menys una tenen origen principalment africà (regions del Senegal, Gàmbia, Gabon, Congo i Angola) amb una contribució genètica europea (Irlanda i Gran Bretanya) molt probablement per part de progenitors masculins (cromosoma Y). És conegut que molts amos de plantacions mantenien relacions amb esclaves.
Cal destacar que la vida d’aquestes persones no va ser gens amable. Alguns dels nens morts mostren els senyals d’haver patit raquitisme (manca de vitamina D), segurament pels espessos fums de la farga que impedien una dosi de radiació solar suficient. Els esquelets de dos adolescents mostren senyals de treball dur… tots devien treballar a partir d’una certa edat, i la canalla sempre s’encarregava de feines menors, però més arriscades físicament. Respecte a les variants genètiques, s’han trobat evidències de mutacions genètiques que permeten sobreviure millor a la malària (selecció natural positiva a favor de l’heterozigot portador), amb dos germanets petits que, molt probablement, van morir d’anèmia falciforme, perquè els seus pares devien ser portadors en heterozigosi de la mutació, i també dones portadores de mutacions que causen deficiència en glucosa-6-fosfat deshidrogenasa.
Pel que fa al parentiu genètic amb persones actuals que viuen als Estats Units, es va recórrer a la col·laboració amb una empresa privada (23andme) que té el DNA de més de 9,3 milions de persones, majoritàriament dels Estats Units. Aquestes persones van contractar un servei d’anàlisi genètica per internet, i dins de les condicions per a l’anàlisi, van acceptar “donar” el seu DNA a l’empresa per a fer recerca, de forma anonimitzada. Tot i que aquest grandíssim banc de dades de l’empresa és bàsicament de persones d’origen europeu, han identificat fins a 41.799 persones que estan emparentades genèticament amb aquestes 27 persones de Catoctin. La majoria no són descendents directes, sinó que comparteixen un ancestre comú fa 5, 6, 7 o 8 generacions enrere, però 2.975 d’aquestes persones sí que són parents directes, de descendents –d’algunes d’aquestes mares– que van sobreviure. Tot això es pot inferir a partir del percentatge i longitud del material genètic que es comparteix, i les generacions transcorregudes en aquests aproximadament 250 anys. Ara bé, aquí comença el problema important des del punt de vista bioètic. ¿Com es comunica a persones que, en teoria, han accedit a donar el seu DNA a una empresa si es mantenien anònimes, que ara saben qui han sigut els seus ancestres esclaus? Us ho imagineu? En aquests moments, resulta que hi ha personal a l’empresa que sap qui són els teus ancestres, quina és la quantitat del teu DNA compartit i quina informació genètica porta, però tu ets totalment ignorant de tot plegat. No és una situació senzilla… però encara pot ser més complexa si considerem que totes aquestes dades genètiques de les persones de Catoctin estan ara en obert i tothom hi pot accedir. Per tant, altres empreses privades les poden fer servir, i ara ofereixen un servei específic per saber si tu, la teva parella o el teu amic, sou o no descendents d’un petitíssim grup d’esclaus localitzat…
S’obren moltes preguntes i dilemes bioètics… és el que té la informació genètica. La memòria s’esvaeix, la història s’esborra, però la genètica queda.