Per molt que un país tingui quotes altíssimes de pensadors o científics per metre quadrat, l’esperit dels individus (dit d’una forma menys pedant; les pautes de conducta general i l’antropologia dels àtoms humans d’una nació) sempre s’acaba inspirant en l’art de la novel·la. Tant li fot que el gènere hagi patit transformacions siderals, de les totxanes Bildungsromanesques del XIX a la deconstrucció del gènere actual vers una certa prosa poètica; la novel·la continua essent un vehicle privilegiat a l’hora de crear patrons contagiosos de caràcter. Durant els últims anys, per posar només un exemple, molts narradors joves s’han inspirat en la lletra i l’esperit de Víctor Català —extraordinàriament reeditat per Club Editor— i això ens havia dut a un cert imaginari de ruralisme atàvic on les dones podien trobar personatges femenins d’un empoderament (ecs) felí i una prosa d’enorme qualitat.

No obstant això, i per la meva condició de lector compulsiu, darrerament he notat un preocupant cop de timó en el món de la novel·la tribal. Podríem anomenar-lo literatura d’autotortura i, dit pel broc gros, es tractaria d’un nou gènere novel·lístic prou ben ordit, amb històries més que interessants, però habitualment protagonitzat per individus que ens expliquen els seus problemes. Una de les moltes lliçons que ens regala la literatura és la de saber que els afers traumàtics on es capbussen els humans, com ara tenir càncer de pàncrees o triar l’escola més adequada per la canalla, no tenen necessàriament perquè ser interessants a nivell narratiu. Això topa de front amb moltes novel·les que he llegit recentment, les quals certifiquen el gran nivell tècnic dels nostres escriptors, però la seva insistent mania d’escriure amb posat trist i de perbocar sermons que haurien d’abocar al psicòleg.

El tema em resulta francament preocupant, no només perquè aquest tic acabi generant llibres pesadíssims i novel·les de gent la mar d’intenseta sense cap interès, sinó també perquè la majoria d’escriptors que les signen són autors de la meva generació o de les posteriors (és a dir, i malgrat el que opinin els nostàlgics del segle XX, de la gent que ha viscut amb més confort i prosperitat en la història d’Occident). Jo comprenc a la perfecció que la senyora Mandelstam o la gran Tove Ditlevsen —que podeu llegir a Quaderns Crema i l’Altra Editorial, respectivament— escrivissin des de la ferida per compartir amb nosaltres les vegades que s’haurien volgut llençar a la via del tren. Però, fillets meus, si actualment l’únic que us ha passat a la vida és que teniu fills i us fa por que s’enrampin amb un endoll o que li heu fet un catxet a una bambina i us penseu que l’heu violada, feu el puto favor de callar i correu a teràpia.

Novel·listes, ajudeu-nos a guanyar. Prou de ferides, prou de problemes de psicoanalista dignes de la societat del benestar. Si us cal ajuda, pagueu setanta euricos l’hora i que el divan faci la resta

Els novel·listes de la tribu han d’ésser conscients que furgar en la ferida (parcialment comprensible, degut a un present on l’esplendor econòmica dels anys noranta s’està replantejant i els nanos de quaranta anys, per viure a l’Eixample, han de compartir pis amb els col·leguis) pot regalar una bona recepció immediata a les seves obres; però, a la llarga, la literatura ens ha d’oferir quelcom més que senyores histèriques i homes de masculinitat vaporosa. Sense allunyar-se d’un present curull d’alehops existencials, seria oportú que els narradors catalans comencessin a ser conscients que la seva condició no és precària, pel simple fet que són amos del Zeitgeist de la seva comunitat de lectors. Aquests no només necessiten que els facin patir i que els expliquin que la muntanya dansa, sinó també que els donin claus per sobreviure entre el tedi, la complexitat i la dura lluita de la nació per treure el nas al nou món.

Com a lector i que em perdonin el pessimisme, ara que s’acosta la insofrible festa dels llibres i les roses, estic fins als picarols de l’ànima d’escriptors que es foten la víctima constantment, que m’expliquen com és de dur trobar pis a Girona i com els angoixa la plaga turística que pateixen les nostres Illes, amb la conseqüent uniformització del paisatge. Ja n’hi ha prou d’homes i dones amb quaranta anys fets que m’expliquen problemes als quals els nostres pares i avis es van enfrontar (i van superar!) sense tanta protesta, en unes condicions de vida molt més difícils que les nostres. Ja n’hi ha prou, us ho prego novel·listes, d’històries on el màxim problema és la caiguda del pitram i la conseqüent indiferència sexual d’en Josep Maria i ja n’hi ha prou, per Déu nostrosinyó, de joves deconstruïts que anticipen la pitipausa existencial a base de qüestionar-se la idoneïtat existencial d’on foten les manetes.

Novel·listes, ajudeu-nos a guanyar. Prou de ferides, prou de problemes de psicoanalista dignes de la societat del benestar. Si us cal ajuda, pagueu setanta euricos l’hora i que el divan faci la resta (us puc passar referències, a casa sempre hem tingut Freud). Però ja n’estem tips de tabarres, de la prosa d’Instagram sobre com n’és d’intensa i problemàtica la conciliació maternal i de les novel·les on al príncep blau li agafen remordiments de consciència. Tingueu la bondat; volem històries de victòria o, en qualsevol cas, de pur estoïcisme a la catalana... i que mori la literatura d’autotortura!