Chris Lowney és un dels experts mundials en lideratge. El seu llibre Lideratge Heroic parteix d’un principi bàsic i és que ser líder és influir a la gent d’una manera que et guanyis el seu respecte, siguin lleials i se sentin amb confiança en els equips. Quan pregunta a les persones què valoren dels seus caps, ningú li respon “era una bèstia i per això el respectàvem”. Sempre li responen que la persona era exigent, però si demanava i exigia molt, també donava i s’exigia a si mateix. I els feia sentir respectats i valorats. Lowney, que coneix molt bé la manera de fer dels jesuïtes, creu que hi ha un secret en el seu estil, i és que són persones que tenen una visió, una brúixola, saben on van. Gent que coneix els seus punts forts, que sap veure les pròpies debilitats i que innoven amb confiança i s’adapten al món que canvia, sense excessives nostàlgies però amb agraïment i reconeixement vers el passat. El que a mi m’agrada més del que propugna Lowney és que aquests líders tracten al proïsme amb amor (i amor no és condescendència, ni proteccionisme), i sempre tenen una actitud positiva que els fa ser forts i enfortir els altres amb aspiracions heroiques. Pensen en gran. Ordenen la seva vida. Tenen un propòsit. S’envolten de persones que comparteixen ideals, tot i que no sempre són sants de la seva devoció: diversitat i lleialtat en els equips és primordial.

Els exalumnes d’escoles o universitats jesuïtes de tot el món s’han reunit aquests dies a Barcelona, Lowney hi parlava i li he demanat una estona per conversar. Ens hem assegut a prendre un te prop de santa Maria del Mar, on ha visitat l’escultura de sant Ignasi de Loiola demanant almoina. Lowney és també l’artífex del Camí Ignasià, que Manresa llueix amb orgull enguany, 500 anys després que el fundador de la Companyia de Jesús, els jesuïtes, hi fes una estada. Aquest expert, que ara lidera una organització de salut (Common Spirit) que engloba centenars d’institucions hospitalàries dels Estats Units, és un home tranquil i segur. Entres al seu web i no el veus a ell en aquella típica imatge amb un fons blau i amb els braços plegats i somrient a càmera. La primera imatge és un metge afroamericà que somriu. Un de l’equip. No el president o director general. Perquè no hi ha cap sense la resta de personal. Els caps no són caps escapçats com els guillotinats per Maria Antonieta. Un cap, com un cor, és vital, però inútils sense els altres. El concepte de lideratge de servei (servant leadership), en què preval la visió i el camí a l'opció únicament carismàtica d'acatament al leader és molt necessària. Mentre escric, un líder mundial, el Papa Francesc, acaba de demanar a l’Opus Dei un canvi d’estil, que en un titular periodístic seria “menys jerarquia, més carisma”. Més articuladament, el que el Papa demana a aquest grup eclesial (tècnicament anomenats Prelatura Personal) és que es faci una transferència de dependència orgànica (fins ara la Prelatura depenia dels Bisbes i ara passa a Clergat). Ho ha dictaminat amb un document anomenat Motu Propio Ad charisma tuendum.

El fet que el seu cap (prelat) no sigui a partir d’ara bisbe és una novetat i indica que pel Papa “no cal” ser bisbe si ja es compleix amb la tasca de ser un bon pare. Aquest moviment papal no és menor. El Papa reclama un govern més carismàtic i compartit i menys centralitzat jeràrquicament en la figura del cap. Els papes sempre fan el mateix. Arriba l’estil, la gent es relaxa, i llancen els seus documents, cartes, comentaris... més interessants.