Mig Catalunya —és un dir— pensa que Laura Borràs és víctima de lawfare i que ha estat condemnada per independentista. L’altra mitat —és un dir— considera que Laura Borràs ha estat condemnada per haver comès un fet que cau dins de la corrupció i que té reflex a les lleis penals.

Aquestes mitats són ben relatives. Sense entrar en les declaracions autodefensives de la interessada, el ben cert és que només el seu partit, a penes el 25% de la Cambra catalana, opina, en aparença, en aquest sentit. La resta dels parlamentaris, com ja tenen acreditat en la seva suspensió cautelar amb ocasió de l’obertura del judici oral, pensen que el seu comportament és un de corrupte.

Anem, amb tot, analitzant aquestes aparents mitats. No dut a terme un referèndum al respecte, el que ens queden són interpretacions. La primera és la del mateix Parlament: la seva immensa majoria de membres creuen que la dita presidenta suspesa ha comès actes de corrupció.

Podem anar a l’opinió pública i molt especialment al seu reflex, l’opinió publicada. En aquesta, ja sigui per no considerar-ho necessari, atès que dels fets sortiran llurs propis efectes, o pels que ja ho tenen clar, els que branden la bandera de la innocència de Borràs i, més enllà, la seva condició de víctima de la repressió incansable de l’estat espanyol, semblen majoria. Avui dia, més que els mitjans informatius institucionalitzats, digitals inclosos, les xarxes socials, amb Twitter a l’avantguarda més agosarada, es fan ressò —si no la creen— de la victimització de Borràs.

Vet aquí, però, que Twitter, lluny de ser equànime, és sectari, ja que es presta a tota mena de fakes, invents i deformacions. Ningú, en mínim ús de les seves facultats, pensaria en Twitter —més enllà dels gatets i les receptes de cuina— com a prototip d’una raonable aproximació a la realitat. Alguns més que altres, amb un afany malaltís, fan servir la xarxa —per ara, de l’ocellet—, com a vehicle de toxicitats dissenyades per desinformar i fer mal. Dit d’una altra manera, qui diu que ho han dit a Twitter va més allunyat de la realitat que el que cantava que li ho va dir Pérez.

Descartades així les xarxes socials de la mà de la seva princesa muskiana, cal esmerçar-se un xic més. Tampoc cal trencar-se els ronyons. En efecte, vèiem que en el seu propi partit, JuntsxCat, Borràs, malgrat ser-ne la presidenta, no compta ni de lluny amb el suport real dels dirigents i potser de la militància. És el que tenen, com sabem, les adhesions infrangibles, que a la primera de canvi es trenquen. Especialment pels que no depenen d’una mendicant pagueta, els que ja tenen la vida resolta on es resol la vida de veres, és a dir, a la pròpia vida i no als universos on habiten els unicorns. Borràs, si mira dins de casa seva, veurà que el panorama no és massa diferent del que s’estén fora. Pel que es veu des de fora.

La corrupció no és només quedar-se amb diners, sinó també, mitjançant desviació de poder, obtenir rèdits personals. O el que és el mateix: posar al servei dels designis personals, hi hagi guany patrimonial o no, les estructures per a satisfer el bé comú, que és la finalitat dels serveis públics en una democràcia.

Sempre he sostingut —no m’autocitaré ara— que quan un polític, especialment si és elegit, té obert un judici oral, ha de dimitir. Em vaig avançar —no només jo— en lustres, al Reglament del Parlament que només ho preveu per casos vinculats amb la corrupció. Altres parlaments —la majoria, ben cert és—, ni això. La raó de la dimissió salta a la vista: en el cas de l’apertura d’un judici oral, el polític es troba davant un conflicte d’interessos —la seva funció pública i el seu legítim dret de defensa— que fa que al capdavall siguin activitats indissolubles.

Hom podrà dir —de fet es diu— que és injust haver de dimitir abans no ja d’una sentència, sinó d’un judici pròpiament dit, oral i públic. Sí, però no. El polític gaudeix, a diferència del ciutadà de peu, d’un diguem-ne estatus que compensa aquestes càrregues ètiques, que són les que en política realment importen.

En segon terme, com a estudiós del tema, fa temps que, també amb una majoria de col·legues, arribem a la conclusió, igual que la Comissió Europea, que la corrupció no és només quedar-se amb diners, sinó també, mitjançant desviació de poder, obtenir rèdits personals. O el que és el mateix: posar al servei dels designis personals, hi hagi guany patrimonial o no, les estructures per a satisfer el bé comú, que és la finalitat dels serveis públics en una democràcia. Ras i curt: donar sense cap mena de criteri més que el propi la confecció d’uns treballs públics a un amic, per bo que sigui, privant tots els altres professionals de concórrer a una oferta pública, és corrupció. Un nou motiu per haver de dimitir i no tensar les institucions.

Potser, i no sense benevolència, l’interessat no veu el problema. L'ha de veure, tanmateix, el partit al qual el polític pertany. La rellevància constitucional dels partits imposa aquesta cura superior en les agrupacions polítiques. Al cap i a la fi, el que es critica als altres partits quan es troben ficats en casos de corrupció, és vàlid per als propis.

El no surrender en la realitat, sense anar molt més lluny, és l’hispànic i numantí sostenella y no enmendalla. Com fer-se passar per víctima de fets aliens a la permanent repressió a la qual són sotmesos els dissidents per dur a terme democràticament i pacíficament els designis ben clars d’una majoria social. No es pot fer passar bou per bèstia grossa.

En resum, de lawfare més aviat res.