Dilluns, al caire de la mitjanit, el TC, pels despistats, va donar una lliçó de dret de propietat sobre l'Estat: la Constitució, no va més enllà de ser un instrument en poder de la dreta; de fet, la democràcia va poc més enllà de ser una il·lusió. Com a jurista, cada cop que el TC dictamina sobre els aspectes basals del sistema, és com una puntada al cel del paladar del Dret. L’Estat ha esdevingut, amb no poc ajut inconscient de les esquerres estatals, una caixa forta la clau de la qual la té la dreta més reaccionària. Ara no ventilem si l’article tal o qual de la Constitució o de qualsevol llei orgànica s’ha traspassat o s’ha interpretat malament, és a dir, en contra dels drets fonamentals i dels principis democràtics. La cosa va molt més enllà: va de lluita pel poder i de deixar ben clar qui és l’amo i senyor de l’Estat i, de pas, deixar ben clar quines conseqüències enfronta qui gosi sortir del corral dit constitucional.

Dit això, no és menys cert i és altament necessari afrontar amb un mínim de rigor jurídic, l’argumentació purament semàntica i antinormativa, al més pur estil lawfare, en el que el TC, just és reconèixer-ho, s’ha demostrat un mestre.

Cinc, com a mínim, són a parer meu les grans trampes per les quals el TC fa passar bou per bèstia grossa. La primera és la relativa a la mateixa acceptació de la mesura cautelaríssima que tretze diputats del PP li demanaven. Cautelaríssima vol dir que s’adopta, sense escoltar ningú, en entendre que la petició del demandant és raonable; de no admetre la seva petició es produiria un dany irreversible en el seu patrimoni jurídic.

Per tant, adoptar tal mesura pressuposa que, en cas de no adoptar-la, el mal al·legat continuaria. Ara bé, si el mal ja s’ha consumat, no hi ha raó per decretar aquesta greu mesura. El fet que el PP no pogués debatre les esmenes —certament enquibides en una reforma, entre altres qüestions penals sense gaire cura— és una irregularitat. Però a) les va poder votar —en contra— al Congrés i b) ara li queda tot l'iter al Senat.

Res comparat amb el frau de la llei dels referèndums il·legals —la LO 20/2003— que no es va poder més que votar al ple del Senat. El TC, vuit anys després (STC 119/2011), va declarar que es va vulnerar el dret dels diputats recurrents. Vuit anys. La sentència que en casos com aquest dicta el TC és merament declarativa —declara la inconstitucionalitat del comportament de la cambra—, però no dicta —no pot dictar— cap altra resolució. El mal, de produir-se, va tenir lloc i es va consumar amb l’impediment de la discussió, però la resta del procés legislatiu és correcte i no s’altera el sentit de cap vot. Exemplar no és, però no és per declarar mesura cautelar que no impedeix el dany o perjudici —ja esgotat—, sinó la progressió dels tràmits parlamentaris. Així doncs, no som davant una mesura cautelar, sinó d’una vulneració de la inviolabilitat parlamentària, atès que l’iter legislatiu queda en suspensió.

Els diputats afectats han obrat amb oberta mala fe, emparats per un TC convertit en autèntica terminal seva. En efecte, també es van presentar esmenes al mateix temps que les que motiven la petició d’empara —les relatives a desbloquejar els nomenaments de magistrats del TC—, per declarar inhàbils processalment els dies des del 24 de desembre fins al 6 de gener següent, ambdós inclosos. Sobre aquesta esmena la demanda pepera no diu ni ase ni bèstia. La qual cosa demostra la mala fe processal, magnificada pel TC.

En efecte, l’objecte real del recurs no és si hi ha hagut prou espai per debatre a la Comissió de Justícia del Congrés, sinó el tema de fons: impedir trencar la gàbia en la qual la dreta reaccionària i obertament inconstitucional havia posat, amb la seva connivència, els càrrecs judicials i constitucionals pendents de renovació, bloquejant el procés constitucional de renovació.

La tercera mostra de lawfare la tenim en què el TC no admet les recusacions que van proposar altres grups parlamentaris compareguts davant seu, com el d’Unidas-Podemos, de dos dels magistrats afectats pel procés de renovació. Aquests magistrats, en tenir el seu càrrec caducat i innovar la norma en tràmit la forma de renovar-los, es veuen afectats directament i, per tant, els invalida la seva imparcialitat tant objectiva com subjectiva. Doncs bé, el TC dicta que qui proposa la seva recusació no és encara part processal davant el TC —cosa discutible des del sacrosant principi pro actione— i, en conseqüència, la seva petició no pot ser atesa. Admetem-ho a títol d’hipòtesi ultraformalista i passem per alt que es tracta del que denominen un vici d’ordre públic.

Les causes de recusació, però, són les mateixes que les de l’abstenció i el deure d’abstenció sorgeix des del moment que neix la causa que posa en qüestió la imparcialitat del jutge. Ningú, absolutament ningú, podrà dir que els magistrats recusats no estan afectats per aquesta causa d’abstenció: tenir interès directe o indirecte en el plet. Per tant, d'acord, inadmeten la recusació, però calia procedir a l’abstenció.

Un argument més. La urgència. Urgència estant obert com està el procés legislatiu? Parlar aquí d’urgència és una exageració sense més base que un voluntarisme afavoridor d’una de les parts. Urgent no era pronunciar-se sobre la pèrdua d’una votació entre moltes. Urgent era el pronunciament sobre la pèrdua de la condició de diputat del canari Alberto Rodríguez, que encara espera que es resolgui la seva petició de suspensió acordada per la presidenta del Congrés. Aquesta doble moral palesa el nivell de joc brut amb què es juga aquesta partida i això no és més que el principi.

En efecte i en cinquè lloc, es donen deu dies perquè compareguin el Congrés i el Senat, per tal d’al·legar i perquè aportin còpia certificada de l’expedient legislatiu —expedient que el TC no ha vist encara malgrat suspendre el tràmit parlamentari—. Quan comencen a comptar els 10 dies? Quan es notifiqui, no com s’ha fet en publicar-la, la part dispositiva de la interlocutòria, sinó quan es notifiqui tota ella. Això pot trigar. En tot cas, per al·legar caldrà saber, sembla elemental des de la perspectiva del dret fonamental a la tutela judicial efectiva, que l’al·legant ha de tenir a la vista, els motius, el corpus, de la resolució sobre la qual al·lega. O sigui que la cosa va per llarg, per molt llarg.

La ferida constitucional al sistema —l’enèsima, perquè a Catalunya ja n’hi ha prou antecedents en què la inviolabilitat parlamentària és paper mullat— accentua encara més l’incapacitat del règim vigent en la seva pròpia regeneració, mitjançant flexibilitzacions, abandó de rigideses autotimposades i camins de reforma. Estem engolits per un sistema que progressa amb pas ferm cap a la seva implosió que tindrà lloc en el moment menys pensat i, potser, per una fotesa comparada amb els abusos patits fins ara. El tema de l’elecció dels magistrats no parlamentaris del TC té una fàcil i ràpida solució: presentar una proposició de llei —no un projecte de llei— com Déu mana i al febrer els que fa temps que haurien d’haver anat al carrer al carrer serien —amb sucoses pensions, tot sigui dit—.

Tanmateix, la qüestió, per la seva gravetat, va més enllà d’una maniobra transitòria. El sistema està corcat i no hi ha pegat que ho arregli. Això, gràcies al TC, com a membre actiu del partit judicial, la igualtat entre els espanyols de cor i a contracor s’ha estès: ara hi ha lawfare més enllà del Mestrat. Tot el que sigui sospitós de no ser constitucionalista à la Scarlatti ho passarà magre. Bé, de fet, alguns ja fa temps que ho tenen pelut. No oblidin Niemöller. Seguim.