Escric aquest article quan fa un mes just que en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez són a Soto del Real. Quan vosaltres el llegiu, farà un mes i dos dies.

En la meva vida normal un mes és poca cosa, però darrerament s’ha convertit en una eternitat. Dies que semblen mesos i mesos que semblen anys. Des d’aquell 20 de setembre en què ens vam creure que totes les línies vermelles s’havien traspassat fins al dia d’avui hem viscut en un Dragon Khan emocional i hem descobert que allò tan sols era un aperitiu del que vindria. Fa molts dies que em faig la pregunta de què explicarà la història d’aquí a 30 anys d’aquestes jornades. No en tinc ni idea. No sé com ens jutjarà.

I amb aquesta pregunta sense resposta, apel·lo al futur. Als que decidiran amb la vehemència i el filtre del temps les nostres accions presents. I els vull dir que per damunt de tot, aquests dies he trobat bona fe. Gent que s’ha aferrat a la il·lusió d’un projecte compartit. Però també he trobat molts grisos. Persones que justificaven allò injustificable. Grups que per defensar els seus interessos legítims conculcaven els dels altres. I sobretot i el que és més perillós: com es banalitzaven sense fi determinades accions. I això és el que més dol.

Cal expulsar els violents, els racistes i els xenòfobs del nostre relat. I cal fer-ho amb contundència

Sempre hem defensat que som un sol poble, però allò que creiem amb fervor a l’hora de la veritat s’ha descobert que no era així. Afortunadament per a una minoria molt minoritària. Hem après que tothom —lícitament— pot defensar les seves idees. Hi ha gent independentista, que no i persones que viuen sense tenir opinió d’aquest tema. Aquestes també existeixen. La majoria han situat les seves reivindicacions en el camp de les manifestacions, els actes i les protestes. Tothom hem fet servir les mateixes “armes”. I ara toca el  temps de les urnes. Dels vots. On tothom ens sotmetrem al seu veredicte inapel·lable. Per a mi, alguns amb més garanties que altres, però al cap i a la fi això ho comptabilitzarà l’escrutini. Però el que no m’empasso és el renaixement de l’extrema dreta que situa en el seu camp d’acció la violència i en el seu relat el racisme i la xenofòbia. Persones així sempre n’hi ha hagut a Catalunya. Fins i tot amb regidories a pobles importants (Plataforma per Catalunya al Vendrell) però el que més em té fascinada és que totes les forces democràtiques no hagin fet un cordó sanitari contra aquests grupuscles. És més: alguns s’hi han posat de “perfil” i així indirectament amb el seu silenci, l’avalen. Cal expulsar els violents, els racistes i els xenòfobs del nostre relat. I cal fer-ho amb contundència. Si cal fent un pacte públic entre forces democràtiques. No els volem. Que la dialèctica política no ho avali tot. I cal fer-ho amb contundència. Sense mitges tintes. I si pot ser junts, millor. Cal salvar el nostre patrimoni, i sobretot la cohesió social. Hi ha coses que només les valores quan les perds. I seria una temeritat fer-ho.

Jordi Cuixart, Jordi Sànchez (i tots els consellers i conselleres que són a la presó), tot això passarà us ho garanteixo i la història ens jutjarà

Comparteixo poques coses o gairebé cap amb alguns partits parlamentaris. Però vull pensar que per acció o omissió, ningú avala la presència de feixistes campant per Barcelona. O pegant a immigrants. Gairebé tots els partits de l’arc parlamentari ho han denunciat.  Alguns amb la boca petita. Però enmig de tant de soroll i tanta crispació un gest públic i conjunt de les forces que es presenten a les eleccions seria una bona notícia. Significaria un senyal inequívoc que en allò fonamental estem d’acord. I també ajudaria a saber qui no hi està.

Estimats Jordis. Com que us conec, això que he explicat segurament us dol moltíssim. Sempre heu defensat la no-violència com la vostra millor arma. I ara la mandra d’alguns per condemnar fets absolutament inexplicables segur que us remou les entranyes. Sempre heu apostat per una Catalunya inclusiva.

Milena Busquets té un excel·lent llibre titulat Tot això passarà. En un moment difícil de la meva vida, me’l van fer arribar. Jordi Cuixart, Jordi Sànchez (i tots els consellers i conselleres que són a la presó), tot això passarà us ho garanteixo i la història ens jutjarà. El que no ens perdonaríem mai és no haver construït el país plural que hem somiat. I quan el filtre de la història ens jutgi espero que ho faci amb indulgència.