Dimecres passat s’inaugurava a Badalona la nova seu de la Fundació Laboral de la Construcció. Un espai immens de formació, que posa en valor el treball en equip de sindicats, administració i patronal per tornar el prestigi perdut a les professions que directament o col·lateralment intervenen en aquest món.

La Fundació Laboral de la Construcció es va constituir després de l’acord assolit en el Conveni col·lectiu del sector el 1992 entre patronal i sindicats, i suposa el reflex fidel que la negociació col·lectiva funciona, malgrat el que el Govern del PP ens vulgui fer creure.

La construcció —i les seves auxiliars— ha patit de forma molt virulenta la crisi. Amb les licitacions d’obra pública sota mínims per tal de poder quadrar els comptes dels governs, l’esclat de la bombolla immobiliària i la seva participació en alguns dels casos més greus de corrupció, segurament ens trobem davant d’un dels sectors més vilipendiats i estigmatitzats durant els darrers anys. Segons diferents estudis, d’aquí s’explica aproximadament el 50% de destrucció de l’ocupació total a casa nostra.

És veritat que la construcció genera ocupació ràpidament i la destrueix al mateix ritme. Molts dels treballadors dels subsectors implicats —un sector clarament masculinitzat— i amb perfils baixos han estat expulsats radicalment del mercat de treball, i en una edat complexa, són difícilment inseribles. A aquesta generació de persones ens pertoca assegurar-los protecció social, formació i polítiques actives d’ocupació.

Però amb la crisi tenim l’oportunitat de fer les coses d’una altra manera, i l’espai de la Fundació Laboral de la Construcció de Badalona ens dona una eina de gran utilitat.

Un estudi de la patronal estableix que l’augment de la inversió a l’Estat espanyol de l’1% del PIB en infraestructures genera 180.600 llocs de treball 

En primer lloc, cal establir una taula de la construcció formada per tots els sectors implicats —sindicats, patronals, col·legis professionals i Administració— per poder planificar el futur. I el futur passa per la nova construcció, és veritat, però també pel manteniment, la rehabilitació, l’eficiència energètica i les infraestructures necessàries per al desenvolupament econòmic i social del país. I tot això requereix que l’administració pública n’incrementi la inversió. Molts equipaments públics corren el perill de quedar progressivament obsolets si no se’ls fa el manteniment adequat. Igual que molts centres de pobles i ciutats corren el perill de caure si no s’hi fa una política de rehabilitació decidida. Però també necessitem inversió pública per fer obra nova, perquè se superin infraestructures tan obsoletes com la N-340 al llarg del nostre territori.

Un estudi de la patronal estableix que l’augment de la inversió a l’Estat espanyol de l’1% del PIB en infraestructures genera 180.600 llocs de treball i té un retorn fiscal del 62% de la inversió.

Però a part de la inversió pública, també és l’oportunitat de fer les coses d’una altra manera. I cal, sobretot, formar la gent. Necessitem tenir un personal altament qualificat i especialitzat en noves formes de construcció que posin l’accent en l’eficiència i l’estalvi energètic. I, sobretot, que aquests treballadors i treballadores puguin exercir les seves feines amb seguretat (hi ha hagut un repunt important dels accidents laborals aquests darrers anys) i puguin desenvolupar les seves carreres professionals amb el prestigi i les garanties que els pertoca, és a dir, amb salaris i condicions dignes.

Potser el sector de la construcció ha tocat fons. Però és indispensable que com a país tinguem un debat que plantegi les coses d’una manera diferent, unint inversió pública amb retorn econòmic, social i ambiental. Durant aquests anys n’hem vist de tots colors (obres obsoletes acabades, i obres necessàries i paralitzades) però ningú no pot negar l’efecte d’arrossegament que té la construcció —cimenteres, empreses de material elèctric...— i els beneficis que té per a l’activitat econòmica.

És l’hora de reconstruir el sector. Deixant de banda les males praxis, modernitzant-lo i tornant el prestigi a manobres, paletes, arquitectes i aparelladors. Perquè la construcció pot aportar molt al país.