Aquest dimarts tancarem la campanya electoral. Dimecres reflexionarem —si és que es pot fer en l’era de les noves tecnologies— i dijous votarem. Clourem d’aquesta forma una de les campanyes més atípiques que s’han viscut mai. Les urnes decidiran, com no pot ser d’altra manera. Però aquests darrers mesos quedaran en la retina i la memòria de moltes generacions. I les coses que s’han dit i que han succeït ens passaran factura durant anys. Segurament, mai res no tornarà a ser igual.

Una de les realitats que hem viscut és la generació del consens que a Catalunya s’ha creat una fractura social. Entre independentistes i constitucionalistes o unionistes, depèn de com se’n vulgui dir. És cert que en aquests darrers mesos les posicions s’han polaritzat. Gairebé tothom podria situar-se en un cantó. Però simplificar la ruptura social a posicions i projectes polítics legítims i democràtics és, si més no, reduccionista. I sobretot, culpabilitzar-ne únicament una de les parts és miserable políticament. Perquè a Catalunya, més que fractura social, hi ha fractures socials. Sota la meva òptica, molt més greus que no pas les que interessadament es volen situar. I m’agradaria que tots els partits de l’arc parlamentari en fessin els mateixos escarafalls amb unes que amb les altres.

Però, anem a pams. Què és fractura social? Fa pocs dies Oxfam Intermón presentava el seu estudi “Diferències abismals. El paper de les empreses de l’Ibex-35 en la desigualtat”. Si bé és cert que parla de les grans empreses, situa xifres molt simptomàtiques. Entre 2008-2016 el nombre de multimilionaris va créixer un 60%, a la vegada que les persones que cobraven menys de 6.000 euros l’any creixia un 40%. També situa que un empresari cobra 207 cops més que el seu empleat de mitjana, i que les empreses paguen ara menys impostos que anys enrere, o que dediquen el 98% dels seus beneficis a repartir dividends entre els accionistes mentre empobreixen els treballadors. I el que és més greu: que aquestes desigualtats no paren de créixer, ja que des de fa tres anys les distàncies cada cop es fan més grans. Als alts executius se’ls va apujar un 15% de salari de mitjana, mentre que als treballadors un 0,3% també de mitjana. I tot, com recordava un sindicat aquesta setmana, mentre els pensionistes han perdut en set anys 2.387 euros de mitjana per la no revalorització de les pensions. Perquè la batalla se situa entre rics i pobres. Que a les grans ciutats sàpigues quants anys viuràs depenent del barri on visquis.

Voteu amb la convicció que la vostra papereta recosirà el país amb treball i salaris dignes i de qualitat i amb uns serveis públics al servei de la ciutadania

Aquestes xifres dibuixen perfectament el país de les fractures socials. Perquè n’hi ha tantes com famílies que no poden escalfar casa seva a l’hivern, nens i nenes que necessiten beques menjador o bé aturats que no troben feina. Perquè les fractures socials reals les trobem aquí, i no en quina llengua s’ensenya a l’escola, ni de qui o de què parla TV3, o si les persones van vestides de groc o de gris marengo. Focalitzar les diferències només en termes exclusivament territorials de país és, en el fons, un error que allunya la política de la realitat.

Us recomano que llegiu els programes electorals. Que uniu els dos vèrtexs. El d’esquerra-dreta i el de Catalunya-Espanya. Que mireu si es parla del desplegament de la renda garantida de ciutadania o de polítiques actives d’ocupació. De què s’hi diu sobre inclusió social, sanitat o bé sobre el model ambiental o urbanístic. I després, voteu amb la convicció que la vostra papereta recosirà el país amb treball i salaris dignes i de qualitat i amb uns serveis públics al servei de la ciutadania. Que servirà per solucionar el dia a dia dels 300.000 conciutadans apuntats a les llistes de l’atur que cobren 426 euros o res. I que també, aquest mateix vot, donarà sortida a les vostres aspiracions nacionals. Perquè, com sempre he defensat, avenç social i nacional són dues cares de la mateixa moneda. Perquè si no, de què ens serveix un país si no és per viure-hi millor?