Quanta desigualtat està disposada a suportar una societat? Aquesta és una pregunta que sovint ens fem, però que avui en dia en el nostre context social pren més rellevància que mai. I és així perquè la ciutadania està avesada a escoltar com la macroeconomia flueix i com les estadístiques, sempre fredes, diuen que la crisi ha passat. Però nosaltres, la gent del carrer, no percebem massa millora. Quatre anys d’increments sostinguts del PIB es tradueixen en més pobresa que mai i, sobretot, en més desigualtat.

I és en aquest escenari on cal reivindicar el paper fonamental de la negociació col·lectiva i, sobretot, dels salaris en el repartiment i redistribució de la riquesa. Durant l’any vinent estarem expectants als increments del preu del petroli (l’OPEP sembla que ha tancat l’aixeta del petroli barat), de les polítiques fiscals i de les possibles conseqüències del Brèxit.

Però aquest país no es pot permetre el luxe de continuar amb un model de creixement caduc, basat gairebé de manera exclusiva en la baixada dels costos laborals (amb una caiguda del 6,3%, del 2009 al 2015, mentre que a l’Eurozona han augmentat) i ha de començar a pensar seriosament en com repartir la renda. En els darrers anys la remuneració dels assalariats a l’Estat Espanyol ha caigut en 31.100 milions d’euros mentre que les rendes financeres i empresarials han augmentat en 7.100 milions.

Aquest ha estat el mantra de l’austeritat: devaluació salarial (es calcula que els treballadors han perdut el 4,8% del poder adquisitiu des del 2009, tot i la inflació negativa). Mentre els rics eren cada dia més rics, els pobres érem més pobres.

També cal destacar el paper central del Salari Mínim Interprofessional (SMI). És veritat que enguany hi ha hagut un increment substancial, del 8%. Però també és cert que veníem de lluny, de molt lluny. Segons el conveni 131 de la OIT, l’SMI ha de protegir els treballadors davant de les remuneracions baixes i segons la Carta Social Europea  -signada per l’Estat Espanyol- aquest hauria de ser el 60% del salari mitjà. A Catalunya, 1.000 euros. Per molt que el Govern espanyol, en una posada en escena de cara a la galeria per estrenar la seva nova etapa de minoria parlamentària, hagi incrementat l’SMI, cal deixar clar que estàvem tan desfasats que l’increment és irrisori.

La caixa de la Seguretat Social s’ha buidat a ritmes vertiginosos, atesa la poca qualitat del mercat de treball generada amb uns salaris de misèria

I és evident que per culpa d’ aquesta fallida recepta hem tingut conseqüències nefastes per al conjunt de la ciutadania. La caixa de la Seguretat Social s’ha buidat a ritmes vertiginosos, atesa la poca qualitat del mercat de treball generada amb uns salaris de misèria. I avui, treballar i ser pobre poden ser sinònims, fet que ens ha de fer replantejar tot el conjunt de polítiques socials, pensades per a una era anterior en què caure en l’exclusió social era sinònim d’estar a l’atur, i treballar, garantia d'una vida digna.

En aquests moments, els agents socials estan negociant l’Acord Per a l’Ocupació i la Negociació Col·lectiva. Els sindicats ja han fixat els seus criteris: increments salarials per sobre de la inflació prevista (l’1,3%) per recuperar poder adquisitiu. La xifra plantejada contempla una forquilla d’entre l’ 1,8% i el 3%. Cal ser conscients, doncs, que en aquesta discussió salarial ens hi va el model de país que volem: segmentat socialment o una mica més cohesionat.

Quan estudiava, i d’això en fa uns quants anys, sempre ens deien que la moderació salarial era la clau per evitar el que aleshores s’anomenava l’espiral inflació-salari. Després hem après que durant la crisi, els treballadors i treballadores havíem de ser oferts en sacrifici. I, fins i tot, com a conseqüència de les reformes laborals hem vist com s’abaixaven els salaris.

Si en cicles expansius se’ns demana responsabilitat i en cicles recessius devaluació, la pregunta és: quan hi guanyem els treballadors? La resposta de la patronal és clara: mai. I davant del fet que les fissures socials entre rics i pobres s’eixamplen i que a Catalunya tenim vora 600.000 treballadors pobres, em remeto al principi: Quanta desigualtat estem disposats a suportar?